Hi ha una dita valenciana que diu “pareix que el Sant de fora fa més miracles”, una dita que en el cas que anem a esposar a continuació ens ve que ni pintada. I és que hui parlarem d’una imatge oblidada en la nostra Iglésia parroquial, relegada a un segon pla però que des que es va constituir la comunitat cristiana murera fins inicis dels 80 va gaudir d’una gran popularitat i devoció.
És evident que la imatge a qui hui ens referim no és la mateixa que van instal·lar els primers cristians a la primitiva església parroquial, ja que aquesta va ser substituïda en 1837 a l’inaugurar-se l’actual temple, a la volta que aquesta última va ser destruïda el 28 de juliol de 1936 en els altercats ocorreguts a inicis de l’última guerra civil i reconstruïda altra vegada.
Com ja hem dit anteriorment, la imatge actual a sigut apartada a un lloc de segona classe, amagada dels fidels i del culte públic, que en gran mesura desconeixen la seua existència i com no la seua advocació. I és que si entrem a la sagristia veurem com damunt de la pila d’aigua, que per cert està composta per l’antiga pila de batejar datada en 1662, trobem un crucificat de grans dimensions que representa a Crist en els seus últims moments de vida. Amb els ulls entreoberts i amb el cap encara tes mira a la seua dreta mentre que en la boca pareix que articule les últimes paraules, les quals es coneixen al món religiós com les set paraules.
Situat sobre una creu formada per tal sols dos llistons negres al seu cap apareix el cartell d’INRI típic d’aquestes imatges devocionals, al qual li fa falta una bona restauració, igual que tota la imatge, al presentar falta de pintura. Aquest Crist que va ser rescatat a inicis dels anys 2000 pel rector Juan Crespo dels trasters situats a la part del temple i que per alguna raó que desconeixem va desaparéixer del culte públic als anys 80 del segle XX, sempre se li ha conegut, o almenys fins als anys 80 baix l’advocació del “Santisimo Cristo de la Agonía”.
Però bé, comencem pel principi fent un poc d’història general. L’any 1528 amb la conversió forçada dels mudèjars de la població de Muro es crea la primera comunitat cristiana a la nostra població la qual fins a l’any 1574 depenia com a parròquia de la de Santa María de Cocentaina. Una vegada “independitzats eclesiàsticament” de la Vila Comtal i amb el creixement de població en 1583 es va signar davant notari els capítols per construir un nou temple.
No anem a parlar molt extensivament d’aquell temple, ja que s’ha parlat de forma àmplia per part d’altres historiadors i també perquè no es el motiu d’aquest article. D’aquella primitiva església, poc sabem a causa de la desaparició de gran part de l’arxiu parroquial durant la guerra de 1936, de la desaparició ja parlaré en altre moment i us contaré la meua teoria després de consultar documents d’aquella època. No obstant,” s’han pogut conservar a l’arxiu diocesà de València unes quantes visites pastorals. Doncs be, en la visita de 1666 realitzada pel canonge de la Catedral de València Bernardo Luis Vidal en representació de l’Arquebisbe de València, s’estableix a petició de Josef Soriano una capella en honor al “Satisimo Cristo” on seran soterrats tots els seus descendents. Aquesta capella es situarà en el tercer lloc sense contar la de la pila de batejar a ma dreta entrant per la porta principal. Cal recordar que parlem del temple antic per tant no correspon a cap capella actual.
El decret de fundació es va signar el 24 de novembre de 1666 i des d’aleshores el Santíssim Crist de l’Agonia sempre a estat present en una capella lateral de l’església i vinculat a la important família dels Soriano els quals habitaven en una imponent casa situada a la part de baix del Carrer Sant Roc tristament enderrocada l’any 2004.
Pareix que aquesta família va mantindre la devoció pel Santíssim Crist de l’Agonia durant llarg temps i a l’inaugurar-se el temple parroquial actual el 28 d’agost de 1837 es va situar en la capella on està actualment la Dolorosa la talla del Crist de l’Agonia on va restar fins la destrucció de la Iglesia en 1936. Posteriorment amb la reconstrucció de l’església la família Alonso va tornar a costejar una imatge i es va col·locar en el mateix altar, on va romandre fins inicis de la dècada dels 80 del segle XX, quan inexplicablement va ser despenjat i traslladat al traster de l’església.
Tenim constància de la importància del Crist de l’Agonia en el món religiós de Muro pel fet que era junt amb la Dolorosa, i el Natzaré les úniques imatges que eixien en processó en la Setmana Santa Murera. D’aquesta forma estem segur que va ser protagonista dels aldarulls de la processó del Sant Soterrar ocorreguts en 1933 entre membres de la Dreta i Socialistes amb ferits de diversa consideració. També, una vegada acabada la guerra i restituïda la seua imatge per una nova, la imatge del Crist de l’Agonia va participar activament en una de les efemèrides més importants, religiosament parlant, ocorregudes en el Muro dels anys 60.
Més Concretament en l’any 1960 i amb motiu del centenari de l’ermita de la Patrona la comunitat parroquial va organitzar una Santa Misión que va discorrir des del 20 de Març al 3 d’abril d’aquell any. Per a aquella missió van visitar la població de Muro els sacerdots Carlos Corcuera y Rafael Hernández els quals amb l’ajuda del rector regent de Muro Alberto Collado van dirigir unes jornades de fe on la protagonista era quasi en forma exclusiva la Mare de Déu. Els actes principals van ser les processons de la Mare de Déu, la qual vestida de morat i sobre les civeres de la Immaculada va recórrer tots els llocs del poble, inclús entrant a fàbriques. Però en aquesta missió, de la que ja parlarem en altre moment, també va ser protagonista el Crist de l’Agonia.
El Primer dia de la Missió a las 17:30 de la Vesprada els altaveus col·locats per a tal esdeveniment en la torre del temple inicien a les proclames religioses i seguidament s’inicia una processó que es dirigirà fins a l’ermita de la Mare de Déu. Segons dieu el rector Alberto Collado, que va escriure en una llarga crònica de la missió:
“ Abren la marcha las banderas y estandartes. Sigue una compacta formación de niños, jóvenes y hombres, la imagen del Cristo de la Agonía, Rvdo. Clero, Autoridades, Banda Unión Musical y formación de mujeres. Hecha la recepción se canta la salve en la Capilla de la Patrona.”
Però ací no va acabar el protagonisme del Crist en la vida religiosa i és que va continuar participant en les processons de setmana Santa fins a les mitjanes dels 80 (així o recorde jo de menut), Però de sobte, i per raons que encara desconeixem el Crist va ser despenjat del seu altar, el qual va ser construït expressament per a ell i traslladat de forma incomprensible a un magatzem i allí va estar quasi 20 anys. La seua imatge en les processons va ser substituïda per un Crist de xicotet format que no complia, al meu paréixer, amb la missió que li pertocava en les processons, ja que quedava totalment eclipsat per les altres talles.
Tant és així, que quan en la dècada dels anys 90 comencen a crear-se les confraries de Setmana Santa la del crucificat se la última i encara així no recuperen la talla i l’advocació que per més de 400 anys havia existit per mandat de l’arquebisbe en Muro sinó que s’adquireix una altra talla, tal volta més monumental que la del Crist de l’Agonia però sense el renom i la importància devocional que va tindre aquest últim.
Sortosament la imatge es va recuperar i en l’actualitat presideix la sagristia de forma imponent, encara que ningú o quasi ningú sap que aquell Crist té un nom assignat i que un dia no tan llunyà va ser una de les talles amb més devoció del poble de Muro.
Corredor.
Històries de l'Antigor. Revivint el Muro passat 