Casimiro Barello, història i recuperació del seu monument

Introducció

Els últims anys del segle XIX van ser uns temps difícils per als habitants de l’Estat espanyol, i per tant i per extensió, també ho va ser per als habitants de les nostres terres. En un estat dessagnat per les guerres i dominat per la corrupció política imperant en el sistema de la restauració, els pobles de les nostres comarques, i en especial els més industrialitzats com eren Alcoi, Cocentaina i Muro, vivien en una constant agitació social. Tan sols feia dotze anys, durant el Sexenni Democràtic, que els obrers de Muro s’havien associat a la I Internacional[1], i onze de l’esclat revolucionari del petroli d’Alcoi i en aquelles dates (1884) molts obrers encara estaven en presó. La mateixa població de Muro va tindre un conat de revolució la nit del 27 de maig de 1873 quan un grup de gent es va manifestar, pel que sembla armada, davant de l’Ajuntament demanant l’alliberament del sacerdot Cayetano Such, encarregat dels comptes de la beneficència i al qual l’alcalde Rafael Nieulant acusava de malversació. La gentada en veure que ningú els atenia es va dirigir a casa del referit alcalde, i la manifestació tan sols es va poder aturar gràcies a la intervenció de diverses persones, entre elles el conegut advocat Senabre.[2]

Aquests fets són només una petita representació de tots els que van ocórrer al llarg d’una època convulsa en què les agressions, els aixecaments, els conflictes laborals i la violència eren habituals a la nostra població. Estem parlant per tant d’una societat totalment polaritzada i dividida, i el pelegrí arribà a la nostra població en aquest context.

L’actual avinguda de les Fontanelletes ha estat relegada a un segon plànol des de fa unes quantes dècades, quan la construcció de la carretera, actual avinguda de València, la va convertir en un vial de segona o tercera categoria. Fins i tot durant uns quants anys el seu nom oficial va ser el d’avinguda d’Alacant, amb la qual cosa va perdre el nom pel qual va ser conegut durant segles, i que li venia per un petit naixement d’aigua que es trobava en l’actual confluència de l’actual carrer del Metall i el mateix camí de les Fontanelletes, que va desaparéixer amb la construcció de l’actual polígon industrial el Pi.

Però la situació d’aquest camí no va ser sempre aquesta. El seu traçat, que s’iniciava en la porta de València situada prop de l’encreuament de l’actual del carrer Sants de la Pedra i el de la Verge, arribava fins a l’ermita de Sant Antoni i per tant al camí que es dirigia a la ciutat de Xàtiva des de la qual es podia agafar el camí Reial de València i Madrid. A causa de la seua situació, el camí es va convertir en una de les principals entrades de Muro i al seu voltant se situaven ventes i camps i també fonts que servien de descans als viatgers. Per una altra banda, tot aquell que vinguera de l’altra banda del Port d’Albaida direcció a Alcoi o Alacant, o fins i tot a les poblacions de Pego i Dénia, havia d’accedir per les Fontanelletes. Això era degut al fet que fins a la revolució dels transports els viatges es realitzaven buscant la protecció de les poblacions i ventes que hi havia al camí, buscant preferiblement arribar a les primeres, ja que eren molt més segures que les ventes, que estaven més exposades a l’assaltament de bandolers i roders.

Fotografia de la Font de les Fontanelletes realitzada a mitjans dels anys 80 del segle XX. (Imatge cedida per Josep Lluis Peiró). Aquesta font va desaparèixer amb l’ampliació del polígon el Pi.

L’itinerari que devien fer aquests viatgers en direcció a Alcoi-Alacant, una vegada arribats a l’ermita de Sant Antoni, probablement seria el següent: camí de les Fontanelletes, portal de València[3], carrer dels Sants de la Pedra, plaça de sant Antoni (actual placeta Molina), carrer de sant Blai, plaça de l’Església, carrer Major, placeta de la Vila, carrer de l’Àngel, plaça i carrer Palacio, portal de Cocentaina (Gàbia). Per contra, si volien dirigir-se a Pego-Dénia l’itinerari devia ser divers una vegada arribats a la placeta de la Vila on trencarien cap a la placeta de sant Tomàs en direcció a sant Roc fins a eixir per la porta de la Font al final del citat carrer. Aquest sistema defensiu construït per mandat comtal l’any 1606-1608[4] seguia més o menys vigent a la darreria del segle XIX.

Tal volta aquest seria el recorregut que el protagonista de la nostra història voldria realitzar quan va arribar a la font de les Fontanelletes el dia 3 de març de 1884. El viatger en qüestió era Casimiro Barello, un pelegrí italià que assoliria fama de sant i gaudiria d’una gran popularitat fins a mitjans del segle XX.

Dades biogràfiques de Casimiro Barello

Casimiro Barello va nàixer a la província italiana de Torí, més concretament al xicotet poble de Cavagnolo el dia 31 de gener de 1857 dins d’una família humil. Es diu que era una persona inclinada a la vida piadosa i catòlica però que quan va morir sa mare la seua fe va desaparèixer i és per això que la Mare de Déu se li va aparèixer diverses vegades. A causa d’aquestes aparicions, es retirà al camp per a mamprendre una vida espiritual i fer dejú fins que un dia rebé la visita de Jesucrist que li ordenà un pelegrinatge que inicià l’any 1875 amb 18 anys. Vestit tan sols amb un hàbit i descalç recorregué la península italiana i es féu ordenar franciscà a la ciutat de Lanciano (Pescara). És d’aquesta manera com va començar el pelegrinatge que el va portar a les nostres terres.

Probablement, els habitants de la vila de Muro no tindrien constància de l’existència de Casimiro fins a la seua mort, fins i tot pensem que les persones que el van arreplegar en la font de les Fontanelletes no sabrien de qui es tractava fins que la premsa del moment, sobretot l’alcoiana, va iniciar la seua campanya[5]. Per a ells probablement Casimiro seria un dels tants pelegrins o rodamóns que per aquella època recorrien aquestes terres[6]. La mateixa ciutat d’Alcoi tan sols uns quants dies després de la mort del penitent va rebre la visita d’un altre pelegrí, com així ho destacaven diversos diaris. El Constitucional ens parla així en la seua edició del 25 de març de 1884.

…Ha aparecido en Alcoy otro penitente. Suponemos-dice- será uno de que hablaron algunos periódicos de Valencia estos días. Que representa unos 50 años, lleva grandes melenas y barba blanca, una larga caña por báculo con una cruz y una calabaza al extremo, y camina descalzo y con la cabeza descubierta como el difunto Casimiro Barello.

Si el tal penitente se encuentra en Alcoy, es seguro que muere de otro tifus, envidioso de la gloria que acaba de alcanzar el difunto Barello”.

Per tant, com podem comprovar, l’existència d’aquests personatges no era estranya, el que sí que era estrany era que a la seua mort el penitent adquirira una fama tan gran com la que va adquirir l’italià. El mateix diari El Constitucional, entre d’altres, de manera un poc irònica ressalta aquesta qüestió en el seu últim paràgraf, al mateix temps que ens introdueix en la polèmica que al voltant d’aquesta figura va sorgir pocs dies després de la seua mort.

Fotografia realitzada de l’autèntic retrat de el servent de Déu Casimiro Barello Morello, mort el 9 de març de 1884

Casimiro va morir a Alcoi el dia 9 de març de 1884, sis dies després d’haver estat al nostre poble i, segons diu la tradició popular, haver begut i llavar-se en la desapareguda font de les Fontanelletes. Va ser en aquest punt on va ser arreplegat per un veí de Muro, que el traslladà amb el seu carro fins a Alcoi, on en pocs dies va morir.

Sabem gràcies als retalls de premsa sorgits després del seu decés que Casimiro havia visitat Madrid on va estar empresonat a la presó del Saladero per ordre del cònsol italià que el veia com un perill. Més tard, va visitar les ciutats de València, Alberic i Xàtiva des d’on es desplaçaria a Muro fins arribar a Alcoi. Els diaris relataven com a Xàtiva va desenvolupar una malaltia infecciosa (probablement tifus) que el va portar a la tomba. La casualitat va voler que el pelegrí arribara a la veïna ciutat d’Alcoi en plenes festes de Carnestoltes en què com ja sabem la gent aprofita per trencar els esquemes i desinhibir-se. Probablement, aquesta situació va ser la que va provocar que l’estada de Casimiro no passés inadvertida, ja que en trobar-se tota la població al carrer l’actitud del penitent seria com a mínim curiosa per als vianants. I és que, sempre segons els diaris catòlics, el jove va estar onze hores agenollat davant del sagrament, actitud que va repetir durant tres dies fins que va caure malalt i fou arreplegat pel comerciant alcoià José Valero. En el llit rebé la visita de multitud de catòlics que volien veure’l. Fins i tot després de mort, i sabent-se que la causa havia sigut el tifus, la processó de persones que desfilaren davant del cos fou inacabable, molts volien tocar-lo amb el perill que suposava el contacte amb una persona que havia mort per una malaltia infecciosa i molt contagiosa com és el tifus. El seu cos va ser traslladat a l’església de sant Jordi on va ser exposat durant dos dies i des d’on va eixir la comitiva fúnebre fins al cementeri vell d’Alcoi situat prop de l’actual Partidor. En aquell recinte va estar en exposició el cadàver durant cinc dies fins que una ordre del governador civil els va obligar a enterrar-lo dins d’una caixa de plom i una altra de pi per tal d’evitar infeccions.

El soterrament del penitent va constituir un bany de multitud i així apareix reflectit en els periòdics del moment. Només com a exemple posarem un fragment de la descripció que en féu el diari catòlic Siglo Futuro:

«Desde la capilla de San Jorge, punto de partida, y desde la parroquial de Santa María, donde se le cantó el oficio de sepultura, hasta el cementerio, en toda esa extensa carrera que tuvo que recorrer el cortejo fúnebre, una inmensa muchedumbre llenaba las calles y balcones, incluso la espaciosa plaza de San Agustín y la hermosa y dilatada calle de San Nicolás, con las afueras de la puerta de Alicante, donde espesas masas de gentío se escalonaban por las alturas laterales del camino y coronaban la eminencia que domina por uno de sus flancos al Campo Santo. Los municipales, los agentes de orden público y otros dependientes de la autoridad apenas podían abrir paso a la comitiva fúnebre a través de las apiñadas muchedumbres que se agolpaban al tránsito para venerar los restos mortales del humilde penitente.”

Siglo Futuro 2-abril-1884.

Després de la mort del penitent, els esdeveniments es desenvolupen amb rapidesa. Les llegendes i històries sobre les propietats miraculoses de Casimiro s’estenen fins i tot per la nostra vila. Els sectors catòlics es mobilitzen amb rapidesa i inicien una col·lecta per construir un panteó digne per al mort. El comerciant que el va allotjar comença a vendre com a relíquia la palla de la màrfega on havia passat els últims dies, i es comercialitzen fotos del cadàver mentre que la gent i algunes autoritats eclesiàstiques menors demanen la beatificació. Al mateix temps, altres sectors de la societat, entre els quals es troben els obrers i alguns diaris, comencen a clamar contra la imprudència de deixar un cadàver més de cinc dies sense donar-li sepultura i permetre el contacte de les persones amb el cos, i més quan tot feia indicar que la mort havia estat per alguna malaltia infecciosa. S’inicia des d’aquell moment un enfrontament entre els dos sectors, que empraran com a armes els seus diaris afins.

En aquest enfrontament, amb un llenguatge molt violent, adquireix molta importància la causa de la mort i per això una de les principals víctimes de la discussió és el metge que va atendre Casimiro i les autoritats sanitàries de la ciutat. És tanta la importància que adquireix el tema que el mateix metge va escriure diverses cartes al diari Serpis d’Alcoi en la seua defensa manifestant la seua opinió de per què es va permetre l’exposició pública fins que presentara els primers símptomes de descomposició. No entrarem a detallar aquest conflicte sorgit arran de la mort, ja que encara que és curta en el temps es manifesta molt intens i donaria per a un sol article. El que sí que és cert és que després d’uns quants dies el penitent abandona les línies del diari, cau un poc en oblit i apareixen només unes petites notes en els aniversaris de la seua mort. No obstant això, el sentiment per l’italià no havia mort i a la darreria de la dècada dels vint del segle passat es va iniciar la petició de l’obertura del procés de beatificació que va començar l’any 1935.

Evidentment, amb l’esclat de la guerra del 36 la causa va quedar en oblit fins que en l’any 1947 es reprén la iniciativa i s’envia a Roma l’expedient de beatificació l’any 1949. Comença des d’aquell moment un altre període de popularitat de Casimiro. Com a conseqüència, i tal volta per la inèrcia creada, l’any 1952 les autoritats decideixen exhumar el seu cadàver, que per aquelles dates reposava en una tomba situada en un lateral de l’església de sant Jordi. El cos va quedar exposat al públic durant tres dies i, com va passar després de la seua mort, una multitud de gent va desfilar davant d’ell. Entre els visitants que van anar a veure el cos suposadament incorrupte estaven els escolars alcoians que van ser portats en excursió obligada pels seus mestres.[7] Fins i tot Radio Alcoy realitzà una cobertura especial del fet dins del seu programa religiós habitual denominat “El altavoz de la parroquia” en què el mateix rector de l’església de Santa Maria, Amalio Santacreu Franco, relatà en les ones tot l’esdeveniment[8].

Després d’aquests actes, la popularitat del pretés sant és manté per uns quants anys encara que amb el pas del temps el seu estel va apagant-se. El seu procés de beatificació de moment no ha arribat a res i tan sols l’any 2002 el papa Joan Pau II el proclama venerable de l’església catòlica.

Làpida commemorativa de Casimiro Barello a Muro: Construcció i rehabilitació

A Muro l’esclat de fe pel peregrí que es viu als anys 50 es tradueix en la construcció d’un xicotet monument en les immediacions de la font on segons la tradició popular l’italià va beure i es va llavar al seu pas per la població. El monument en qüestió és un xicotet templet construït amb rajola i lluït amb ciment de color gris coronat amb una petita creu de metall i on s’adossa una làpida amb la següent inscripció.

“El día 3 de Marzo de 1884, fue bendecida esta fuente por el venerable penitente Casimiro Barello Morello, habiendo bebido y lavado sus pies en esta agua”.

Aquest monument va ser inaugurat l’any 1954, coincidint amb el 70 aniversari de la mort del pelegrí i en una època en la qual la popularitat de Casimiro era molta en tota la comarca. Durant els primers anys la cura i manteniment del monument era realitzada pels veïns de les cases del voltant, fins i tot molts dipositaven allí rams de flors i exvots, com petites creus, per guanyar els favors del penitent. Un dels devots més destacats era Amalio Jover Soriano, que tots els dies dipositava flors davant de la inscripció commemorativa i utilitzava l’aigua que brollava de la font. Quan la font es va assecar, acudia a casa de la seua néta que vivia prop per poder omplir el gerró.

És gràcies a Amalio que conservem una de les històries populars que es conten de Casimiro, ja que ell la contava moltes vegades als seus néts, que l’han transmesa fins als nostres dies.

Contava Amalio[9] que mentre Casimiro es llavava els peus en la font va passar una dona embarassada i aquest va entaular una conversació amb ella. Mentre parlaven, l’italià li va donar l’enhorabona perquè prompte tindria un xiquet baró. La dona, li va dir que allò seria el que més li agradaria ja que feia deu anys que era casada i no havia pogut encara tindre xiquets, per la qual cosa havia perdut l’esperança. Aleshores Casimiro li va dir que ell sabia que en breu tindria un fill i la va convidar a beure aigua.

Situació del monument abans de la construcció de la nau industrial.

Rastrejant aquesta història en els llibres de registres parroquials de Muro, trobem que casualment uns dies després de la mort de l’italià van ser batejades dos criatures amb el nom de Casimiro i Casimira. El primer, Casimiro Llopis Olcina, havia nascut el 12 de Març de 1884 tant sols tres dies des que el pelegrí morira i l’altra, Casimira Pérez Albors, el 15 de març. Però aquests dos xiquets no poden ser els protagonistes de la nostra història, el primer per que ja tenia un germà major nascut en 1880 i l’altra perquè es tracta d’una xiqueta. I rebuscant un poc més en els llibres parroquials trobem que el 4 de Juliol es batejà com a Casimiro un xiquet fill de Pedro Castelló i Rafaela Cascant. Aquest que pot ser el protagonista de la història ja que no hem trobat altre fill d’aquesta família ni abans ni després d’aquest natalici.

No obstant sols és una suposició, encara que molt plausible. Possiblement, aquests batejos van estar relacionats amb la visita del penitent, ja que el nom de Casimiro no era gens habitual en el poble de Muro per aquells temps i a més a més es van produir en dates pròximes a la seua mort, no apareixent ja mai més entre els noms dels murers.

Però a poc a poc i amb el pas del temps el record i l’estima pel penitent italià es va perdent, un oblit que va acompanyat de la construcció i urbanització de la zona on està emplaçat el monument, cosa que fa que el seu entorn vaja deteriorant-se. D’aquesta manera, trobem que a la fi del segle XX el monument queda ubicat dins d’un polígon industrial, i desapareix fins i tot la font propera on segons la tradició el pelegrí s’havia banyat els peus. Amb l’excusa del progrés la sèquia és destruïda i la font dessecada i es perd d’aquella manera una altra part important del nostre patrimoni etnològic, natural i fins i tot arqueològic.

Durant anys el deteriorament creix de manera imparable i el monument pateix les conseqüències del vandalisme, cosa que fa que desapareguen tant la làpida original com la creu de ferro que coronava el petit monument. Sortosament, la inscripció es va reposar temps després a expenses d’Anita Sellés Bernabeu i es va col·locar també una reixa metàl·lica en el nínxol per a protegir-la de futurs atacs. La creu, tanmateix, no es va tornar a col·locar fins a l’actuació de l’any 2017.

És aquesta la situació en què trobem el monument a la darreria del passat any 2016 quan a causa de la construcció d’una nova nau industrial sóc requerit pels promotors de la construcció per a realitzar un informe per a poder restaurar el monument. Aquesta restauració també n’inclouria el trasllat. El trasllat és a causa que amb la construcció de l’edifici l’estructura havia quedat molt prop de l’entrada del moll de càrrega i descàrrega amb el consegüent perill que en un futur un camió poguera impactar-hi. En tractar-se d’una estructura que no tenia cap protecció a escala autonòmica ni municipal, cal ressaltar que els propietaris del solar van restaurar i preservar l’estructura per voluntat seua, perquè no hi havia obligació legal. Aquest problema de protecció ja està solucionat a causa que s’ha iniciat el procés per incloure el monument dins dels espais i béns catalogats de Muro.

Treballs de reubicació del monument

El trasllat es va realitzar de la manera següent. Una vegada vist el problema, es procedeix a trobar un lloc adequat per ubicar el monument, i es decideix que la nova situació no hauria d’estar molt llunyana del seu lloc original, mantenint la mateixa línia i intentant en la mesura que siga possible mantindre el traçat de l’antic camí de les Fontanelletes. Realitzades les mesures, es decideix traslladar-lo 102 cm cap a l’est. Tota aquesta tasca es plasma en un informe que és entregat als tècnics municipals, i una vegada preguntats ells i el rector de sant Joan Baptista (ja que es considera que l’església havia de saber-ho) s’inicien les tasques. Els passos que es van seguir van ser:

1. Mesura i marcat del nou emplaçament del monument a Casimiro Barello.

2. Construcció d’una fonamentació en el nou emplaçament.

3. Trasllat del monument, per a la qual cosa es va retallar part del ciment que l’envoltava i es va procedir a l’eliminació de la fonamentació vella. El monument es va traslladar mitjançant mitjans mecànics.

4. Col·locació de l’estructura en el seu nou emplaçament.

Tot aquest procés es va fer davant d’un arqueòleg que en va supervisar les tasques, sobretot aquelles que afectaven el subsòl, com són la de retallar el ciment que l’envoltava i la cerca dels fonaments de l’estructura. En aquest procés es pensava que es podria trobar part de l’antiga séquia, cosa que no va ocórrer.

Després de tot això, es va procedir a la neteja del monument en què es van utilitzar procediments no agressius i reversibles com marca la llei. En aquest cas, només aigua a pressió, ja que la intenció era mantindre el seu aspecte original tant com fora possible. Finalment, els operaris van assegurar la làpida interior i els taulells que la rodejaven i es va reposar la creu que coronava tot el conjunt.

Amb aquesta intervenció, i gràcies a la bona voluntat dels promotors de l’obra, el poble de Muro ha recuperat de l’oblit un monument que commemora, tal volta, un dels episodis més curiosos de la història religiosa de la vila i que poden ser un bon tema d’estudi sociològic.

Pedro Corredor Peinado

Bibliografia:

GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia. (2010) “Oposición y sometimiento en una comunidad marginada”, en Conversos i expulsats: la minoria morisca entre l’assimilació i el desterrament. Muro d’Alcoi. Ajuntament de Muro, p.59-64.

REVERT CORTES, Antonio. (1975) “Orígenes de la burguesía y el proletariado en Alcoy” en I ciclo de historia alcoyana. Seminario de estudios alcoyanos, p.59.

SANTACREU FRANCO, Amalio. (1964) Ha llegado un peregrino! Quien era Casimiro Barello. Biografía del siervo de Dios Casimiro Barello Morello, peregrino penitente terciario franciscano. Alcoy. La Victoria.

Fonts Documentals.

A.M.M. Jutjats procediments civils. 1821-1874.

A.P.M Quinqui Libri volum 16. 1878-1892.

Hemeroteca.

La Dinastía (Barcelona). 13/3/1884, pàgina 23.

El Busilis (Barcelona). 28/3/1884, pàgina 4.

El Globo (Madrid. 1875). 28/3/1884, n.º 3.077, pàgina 3.

El Día (Madrid. 1881). 31/3/1884, pàgina 1.

El Siglo futuro. 2/4/1884, n.º 2.710, pàgina 1.

El Siglo futuro. 6/5/1886, n.º 3.341, pàgina 1-2.

El Motín (Madrid). 3/4/1884, n.º 13, pàgina 1.

La Ilustración católica (Madrid. 1877). 15/5/1884, n.º 14, pàgina 1.

La Ilustración católica (Madrid. 1877). 25/10/1885, n.º 30, pàgina 12.

El Serpis: periódico de la mañana. 15/3/1884.

El Serpis: periódico de la mañana: 27/3/1884.

El Constitucional: diario liberal 16/3/1884.

Agraïments: Carmen Lorente Moreno, Juan Crespo Climent, Joan Josep Pascual Gisbert i Sergi Silvestre Pérez.


[1] REVERT CORTES, Antonio. (1975) “Orígenes de la burguesía y el proletariado en Alcoy” en I ciclo de historia alcoyana: Seminario de estudios alcoyanos, p.59.

[2] A.M.M. Jutjats procediments civils 1821-1874.

[3] Segons investigacions publicades en GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia. (2010) “Oposición y sometimiento en una comunidad marginada”, en Conversos i expulsats la minoria morisca entre l’assimilació i el desterrament. Muro d’Alcoi: Ajuntament de Muro. En els seus inicis (1611) aquest portal era denominat de Bocairent.

[4] GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia. (2010) “Oposición y sometimiento en una comunidad marginada”, en Conversos i expulsats la minoria morisca entre l’assimilació i el desterrament. Muro d’Alcoi: Ajuntament de Muro, p.59-64.

[5] La mateixa premsa catòlica reconeix que ningú no el coneixia abans de la seua mort. En el diari Siglo Futuro es parla de la manera següent: “…Pocos días antes de su muerte nadie conocía su nombre, nadie tenia para nada en cuenta al pobre peregrino que iba de pueblo en pueblo…” (Siglo Fututo 2-Abril-1884).

[6] En repetides ocasions els diaris publiquen breus notícies de l’aparició de persones amb les característiques de Barello. Per exemple, La Ilustración Católica en la seua edició del dia 25 d’octubre de 1884 diu el següent: “El renombrado penitente italiano Casimiro Barello tiene ya sucesores. Son éstos dos jóvenes de quince á veinte años, que vistiendo sayal franciscano y descalzos de pie y pierna, están edificando á Liria con su piedad y penitencia…”. També en el Diario Oficial de Avisos de Madrid ( 19-4-1884) apareix una notícia d’una altre penitent en aquesta ocasió a la població de Godella. Dicen de Valencia que por espacio de quince días está llamando la atención un penitente, oriundo de Italia y paisano del célebre Casimiro Barello, que falleció hace pocos días en Alcoy.”

[7] Com que procedisc de família alcoiana aquesta història l’he escoltada moltes vegades de boca dels meus pares, sobretot de ma mare, la qual m’ha relatat en moltes ocasions la por que va sentir amb tan sols 5 anys en la cua esperant veure el mort i com en arribar a l’altura de la caixa va passar amb els ulls tancats per no veure’l.

[8] Part d’aquell programa es pot escoltar en la pàgina web de la Universitat d’Alacant dins de l’apartat del projecte “Devuélveme la Voz”.

[9] Aquesta història m’ha sigut transmesa per Carmen Lorente Moreno familiar d’Amalio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s