L’Ecce Homo de Muro. Una imatge perduda de José Planes Peñalver. L’imatger més important de postguerra.

Després de finalitzada la Guerra de 1936 i a la vista de la desfeta d’obres d’art (sobretot religioses) que havia patit la nostra comarca els primers mesos de l’enfrontament fratricida les noves autoritats victorioses van iniciar la reconstrucció dels diferents temples i la substitució de les imatges desaparegudes.

En el cas de Muro els temples van ser assaltats el 28 i 29 de juliol de 1936 davant de la impotència de les autoritats legalment constituïdes les quals havien posat cadenes a les portes i cartells a la façana de l’església incitant al poble a respectar la integritat de l’església.  Aquest cartell que deia “respetad este edificio, es vuestro” Va ser col·locat per l’últim alcalde de la república Juan Ramis Jordá com així demostra nombrosos testimonis en el judici  sumaríssim al que va ser somes el dit Ramis una vegada finalitzada la guerra. [1]

No obstant, com ja hem comentat, l’església va ser assaltada una vegada que se li va demanar baix amenaces i coaccions la clau a l’alcalde el qual no va tindre més remei que cedir.  Durant l’assalt van desaparèixer nombroses obres d’art i joies que en definitiva eren patrimoni del poble. Les obres d’art van ser cremades al denominat Clot de la Pólvora que es trobava de camí a l’Alquerieta mentre que joies i vestimentes van ser repartides entre els assaltants.[2]  

Malgrat la situació, pareix que les coses més valuoses i alguna imatge va poder ser salvada gràcies a la intervenció de l’alcalde i alguns veïns. I es que l’alcalde va permetre entrar a alguns murers i al propi vicari parroquial per a que continuaren celebrant missa i orant en el temple com així declara el propi vicari de Muro Juan Carbonell: “… Siendo el firmante vicario de Muro de Alcoy siendo a la sazón alcalde de dicho pueblo (…)  este cerró la iglesia y se llevó la llave, y al cabo de de dos o tres días fui a buscarle y le rogué que me dejara la llave de la iglesia para hacer en ella mis oraciones, todas las mañanas y sin que nadie me viera (…) como alcalde, sin escusa alguna me las entregó…”[3]

Al parèixer dies després el comitè revolucionari va demanar les claus a l’alcalde i aquest per evitar la destrucció va col·locar cadenes a les portes que no van impedir la desfeta. Per altra banda, sembla que els dies que les claus van estar en mans del vicari aquest junt a alguns veïns van anar amagant part dels aixovars eclesiàstics i alguna imatge com també consta en alguns procediments. Així doncs un altre testimoni ens diu: “(…) No obstante ocultó la imagen de la Dolorosa que hacido (sic) entregada voluntariamente en la iglesia por los familiares (…)” [4]

Però com sabem , tots els intents per a preservar els temples van ser infructuosos i al finalitzar la guerra els edificis es trobaven en un estat ruïnós i moltes obres d’art es van perdre. Es quasi impossible quantificar tant la quantitat com la qualitat dels objectes desapareguts degut a que, de moment, no hem trobat cap inventari que enumere les pèrdues en la parròquia, però tenim constància de les més cridaneres, com l’altar major, la bancada del cor, l’orgue costejat per Maria Josefa Soriano, i les imatges del natzarè i el titular de la parròquia entre altres.

Es per aquesta raó que al finalitzar la guerra i en un ambient dominat per la depressió tant econòmica com moral es va iniciar una carrera fagocitada per les noves autoritats locals per restaurar i reposar tot allò que havia sigut danyat o desaparegut.

Es quasi impossible crear una cronologia de com es va desenvolupar la reconstrucció més enllà de les grans obres que van provocar una gran mobilització. Conegudes de sobra son les publicacions del diari la Voz de Muro en els anys 1941 i 1948 amb motiu de la construcció de les civeres de la patrona i l’altar major de l’església parroquial,però la resta del procés es desconegut ja que no va proporcionar documentació o simplement ha desaparegut dels arxius.  

Per poder fer-nos una xicoteta idea de com anaven desenvolupant-se les donacions, i per tant, les restauracions i adquisicions de noves imatges contem amb una relació elaborada en l’any 1964 (25 anys després d’acabada la guerra) pel retor Alberto Miguel Collado que no obstant conté algunes errades que hem pogut comprovar al consultar les poques informacions d’arxius i hemeroteca que es conserven sobre el tema. Segons ell les actuacions son les següents:[5]

Any 1940: adquisició de la nova imatge de la patrona, inauguració de les campanes “San Juan Bautista” i “San Roque”.

 Any 1941: construcció de  les campanes “María de los Desamparados” y “San Francisco de Borja” i adquisició de la imatge de la Inmaculada Concepció. (beneïda el 14 de Desembre)

Any 1942: Compra de la imatge de San Joan Batista i Mare de Déu del Roser. Sabem per altres informacions que eixe any es recompost el retaule de la capella del Sagrari on es situa aquesta imatge del Roser.

 Any 1943: Benedicció de les civeres de la Mare de Déu.

Any 1944: Adquisició del sagrari.

Any 1946: Compra imatge dels Dolors (no sabem si va substituir a la rescatada de l’església els primers dies de la guerra o es un error).

Any 1947: Compra del Sagrat cor de Jesús i San Josep.

Any 1948: Adquisició de l’Ecce Homo (en realitat es va comprar en 1942 com vorem més endavant). Construcció del Via Crucis urbà.

Any 1949: Construcció del retaule major de la parròquia.

Any 1957: Construcció de les portes del cancell que donen a la plaça l’Església.

Any 1958: Col·locació del paviment de la parròquia.

Any 1963: Inauguració del nou orgue tubular.

A tot axó hi ha que sumar la consagració de l’altar de la capella de la comunió el 21 octubre de 1965 i que no apareix en la relació de l’esmenta’t rector per ser posterior.

Com hem comprovat en aquesta relació falten moltes dades que probablement en Alberto Collado desconeixia per no estar de sacerdot durant eixos anys sent els maxims responsables de la parroquia en aquells anys Domingo Sancho Coderch i Eduardo Tormo Durá.

Però anem al que ens interessa com es la adquisició de la imatge de l’Ecce Homo. De tots es sabut que la població de Muro no ha tingut mai una gran tradició de Setmana Santa si no que sempre s’ha celebrat més la Pasqua de Resurrecció[6] que la Setmana de Passió. Inclús abans de la Guerra del 36 pareix que la cosa era semblant.

No obstant, abans de la contesa Muro contava amb una imatge del Natzarè, el Santíssim Crist de l’Agonia, i la Dolorosa les quals eixien en processó la nit de Divendres Sant.

Però pareix que a l’iniciar-se la restauració de tots els elements religiosos desapareguts i danyats no es va decidir, tant sols, el substituir les imatges de les advocacions ja existents, si no que es van afegir noves com aquelles destinades a processionar durant la Setmana Santa. De totes aquestes noves imatges pareix que la primera que es va adquirir va ser la del Ecce Homo. Mentre que la Dolorosa continuava sent l’anterior a la guerra i el Natzarè va ser construït de nou per l’escultor Teruel que va ser el mateix que va fer la nova imatge de la Patrona.

Sempre he sentit de la gent gran de la població que aquesta era la escultura amb més qualitat de tota l’església i que en el seu moment va agradar molt però ningú sabia identificar l’autor de la mateixa. Jo d’adolescent  havia ajudat a portar els sants en la processó de Setmana Santa al pertànyer, com la majoria dels joves murers, al Moviment Junior i sempre els monitors eren els encarregats de portar l’Ecce Homo a l’afirmar que era el que més pesava mentre que nosaltres o be portaven les closes o es conformàvem en portar el Crist de la Columna o el Natzarè, mentre que el Sepulcre era dut per els membres de l’Adoracio Nocturna (els quals eren els propietaris de la imatge), El Santíssim Crist de l’Agonia pels membres i al·legats de la família Soriano, i la Dolorosa pels acompanyants de les Clavariesses.

Almenys així es com es repartia les responsabilitats en la processó de Divendres Sant a principis dels anys 90 i fins la aparició de les confraries a finals d’aquella mateixa dècada. Al crear-se les confraries de Setmana Santa un grup de gent vinculada aleshores a la Filà Verds van fundar l’agrupació de l’Ecce Homo. Es en aquell moment quan puc arrimar-me un poc a la imatge comprovant que està signada pel seu autor a l’altura dels dits del peu esquerre.

No obstant cridar-me l’atenció, no li vaig donar més importància i no va ser fins en temps de confinament quan vaig llegir una anotació en el numero 6 de la publicació “La Voz de Muro” de 1942. En aquell numero editat i escrit per Rafael Satorre Cano es deia baix l’epígraf “Buenas noticias” el següent:

“Con motivo de la Exposición de Bellas Artes de Madrid inaugurada por nuestro invicto Caudillo ha tenido un momento de exaltación artística la imagen de nuestro Santísimo Ecce Homo, presentada por el señor Planes a dicha exposición. El Generalísimo quedó prendado de su belleza artística, preguntó por su autor el Sr. Planes a quien felicitó efusivamente. ¡Bien va la cosa!”

Davant aquesta nova informació vaig decidir investigar sobre la imatge de l’Ecce Homo de Muro i sobre el seu autor. Així doncs, vaig descobrir que l’autor de la imatge era Juan Planes Peñalver, un escultor murcià i que en aquell moment ja gaudia d’una gran reputació com a escultor en tot l’estat espanyol .

No vaig a fer una descripció detallada de la vida d’aquest artista per no allargar-me i també per que he comprovat que Internet està farcida de les seues dades biogràfiques. Malgrat axó, si que farem una xicoteta introducció:

Juan Planes Peñalver va nàixer en la pedania de l’Espinardo de la ciutat de Murcia en l’any 1891. De classe baixa la seua vocació li ve donada per la contemplació dels Betlems de Nadal i s’inicia en l’escultura de forma autodidacta. Més tard va anar a classes de dibuix en el Cercle Catòlic d’obrers de Murcia i d’escultura en la denominada “Sociedad Económica de Amigos del País. Prompte va destacar i realitzà importants obres com el retaule de l’església de Santiago de Lorca, així com alguns panteons i obres funeràries. Amb un gran èxit, amb tant sols 24 anys es trasllada a Madrid on es protegit pel ministre i polític murcià Juan de la Cierva.  En 1933 regresa a la seua ciutat i funda la “Escuela de Artes y Oficios”. Al acabar la Guerra Civil es dedica quasi per complet a la imatgeria religiosa, temàtica que abandonarà en la dècada de 1950.  El seu èxit va ser tant gran que en 1960 es admès com a membre de la “Real Academia de Bellas artes de San Fernando”. Juan Planes va morir en Espinardo en 1974. Els seu premis més importants son el primer premi en escultura del Circulo de Bellas Artes de Murcia y el primer premio en el Exposición Nacional de Bellas Artes de 1943.

Durant la seua època post bèl·lica Planes realitza nombroses escultures de gran relleu que encara processionen en ciutats amb una gran tradició de Semana Santa como Lorca, Jumilla, Alcantarilla, Valdepeñas i la pròpia Murcia.

De com es va decidir adquirir una Ecce Homo d’aquest escultor per a la parròquia de Muro no sabem res, tampoc sabem si va ser un promotor privat (com pareix va passar en la Mare de Déu del Carme) o va ser la pròpia comunitat cristiana la que ho va decidir.  Tampoc sabem el preu de d’imatge encara que suposem que sería cara si vegem els preus pels que venia l’escultor les seues obres (en 1920 ja rep 15.000 pessetes per una obra seua). També resulta curiós que es triara un obra d’ell quan el més normal en Muro era la de contractar a escultors valencians com ara Francisco Teruel, Mompó, Ramón Porta de la Oliva, o els germans Cuesta entre altres.

D’aquest mode l’escultura de l’Ecce Homo murer es converteix en l’única imatge sagrada que no pertany a cap artista valencià convertint-se en una rara avis dins de tota la iconografia religiosa de la nostra població. Inclús dins de les obres del propi José Planes es una total desconeguda no apareixent en cap de les relacions ni estudis sobre la seua obra. 

Amb grans dubtes sobre si l’Ecce Homo era l’original de Planes vam seguir investigant. Aquests dubtes venien donats, sobre tot, per la data de compra que el rector Collado atribueix a l’escultura, 1948, quan sabem que en 1942 ja es parla de l’adquisició de la mateixa. Per tant. Podria ser l’Ecce Homo actual murer un altre diferent al encomanat a José Planes? Podria haver-se frustrat la compra en ultima hora i es va comprar altre en 1948?. Amb aquestes incògnites i amb l’ajuda de membres de la comunitat parroquial vam anar a inspeccionar la imatge al seu altar i comprovar el que deia la signatura situada als seu peus. Així el passat dia 12 d’agost aprofitant que s’estava muntant l’altar de l’Assumpta vam acudir a la parròquia i vam comprovar que en la signatura apareixia un J. Planes i per tant no hi havia cap dubte de que aquella obra d’art havia sorgit de les mans d’uns dels majors escultors de la regió de Murcia. De totes formes per assegurar-se vam continuar investigant buscant fotografies del taller de l’escultor en aquells temps per si eixia alguna imatge de l’escultura i d’aquesta forma poder assegurar-se al 100% l’autoria.

Després de moltes hores de treball i cerca es vam topar amb el catàleg de la Exposició de belles arts de 1942. Com recordareu en aquella exposició Planes va presentar el seu Ecce Homo (ja adquirit per l’església de Muro) causant l’admiració de Francisco Franco. Aquella publicació no era un catàleg sencer si no que sols apareixien les obres més destacades i les premiades, d’aquesta forma les perspectives de trobar una imatge de l’època de la imatge baixaven, però en la pagina 144 vam trobar una curiosa imatge del nostre Ecce Homo, en aquesta fotografia l’escultura apareixia sense finalitzar faltant-li tota la pintura  i adorns mostrant-se totalment blanca (color propi de l’escaiola), també li faltava la corona d’espines i la canya però ja no hi havia dubte; en Muro contem amb una impresionant imatge de l’escultor murcià José Planes Peñalver.

No obstant, queda molt per saber com qui va ser el promotor de la compra de la imatge, el preu, la raó per la qual es va decidir adquirir un obra d’un escultor no valencià, i altres dubtes que esperem anar resolvent.

Corredor.            

---

[1] Procedimiento sumarísimo 8457 juzgado militar de Cocentaina nº246. AHDM

[2] Varis procediments AHDM

[3] Procedimiento sumarísimo 8457 juzgado militar de Cocentaina nº246. AHDM

[4] Procedimiento sumarísimo 5900 juzgado militar de Cocentaina nº246. AHDM

[5] Hem omès les actuacions en l’Ermita de la Verge i de Sant Antoni.

[6] Exemple d’aquesta situació es la celebració de la tradicional Aurora actualment molt oblidada i relegada a un segon lloc.