Mureres que van fer història (I)

Mª Josefa Soriano Ramírez (1842-1899), una dona a l’ombra

Introducció: El per què del nom d’aquest article

 Com sempre he dit de vegades la història ens depara moltes sorpreses a tots aquells que ens dediquem a escriure-la i contar-la, perquè de tant en tant petites casualitats ens porten a escriure grans històries, o a descobrir coses i fets que degut al pas del temps s’havien oblidat per complet del nostre imaginari col·lectiu, encara que no estiguen tan allunyades en el temps als nostres dies. Aquesta és tal volta una de les raons que em van fer dedicar-me a la recerca i posterior divulgació històrica. Tant en la meua vida professional com arqueòleg o en el meu àmbit d’historiador, el no saber mai el que vas a trobar-te, l’emoció d’investigar, de reescriure una història que donem per assentada i verdadera és el que em porta endavant.

 La història que enguany escric està farcida, tal volta, de tot allò que he descrit abans i que m’ha fet reflexionar sobre la poca presència que la dona té en l’extensa historiografia murera, inclús en els espais públics murers com són els carrers: tan sols dos dels cent trenta que tenim estan retolats amb nom de dona[1]. Per aquesta raó he decidit, i així ho he manifestat públicament, que a partir d’enguany els meus articles o almenys un d’ells, que apareguen en la Revista de Festes de Muro estarà dedicat a la figura d’una murera destacada posant d’aquesta manera la figura femenina en el lloc que crec que es mereix; de dones rellevants que van contribuir a fer la nostra societat i el nostre poble tal com el coneixem.

Iniciarem enguany la secció de Mureres que van fer història amb la figura de Maria Josefa Soriano Ramírez.

La troballa casual

A final de novembre de l’any 2018 van arribar a les meues mans de forma un poc rocambolesca un bon grapat de documents relacionats en Muro provinents de Madrid. Els documents que passen sobradament el centenar entre cartes, plànols, i informes d’advocats em van ser entregats en un sobre que ficava: “Documentos antiguos de una gran herencia. Muro. Alicante. 1899”. A l’obrir el sobre vaig comprovar que es tractava dels documents de partició de les propietats, així com dels judicis i plets que van vindre després de la mort de la rica murera Maria Josefa Soriano Senabre i que aportaven una valuosíssima informació sobre el Muro de finals del segle XIX. El problema era que aquests documents, sobretot les cartes dels marmessors, feien constant referència a altres documents existents i que no es trobaven en dita col·lecció i que eren crucials per a completar la història. D’aquesta forma vaig decidir fer una xicoteta investigació en els arxius del nostre entorn, cosa que em podria permetre trobar el document al qual tots feien referència i que no era altre que el testament de l’esmentada Maria Josefa. Sortosament, eixe document es trobava en l’arxiu de la veïna ciutat d’Alcoi. La troballa d’aquest testament, del qual parlarem més endavant, va fer que tinguérem totes les peces d’un trencaclosques que calia muntar.

La figura de Maria Josefa Soriano Ramírez

Naix Maria Josefa Soriano Ramírez en el poble de Muro en l’any 1842[2] sent l’única filla d’una rica família de terratinents murers. Els seus pares Juan Bautista Soriano i Josefa Ramírez eren membres de dos llinatges molt importants del moment, encara que pel que sembla no molt interessats per la política com si ho estaven altres membres de la família els quals es repartiren durant dècades la majoria dels càrrecs de la població. En canvi son pare va formar part d’una corporació municipal l’any 1874 com alcalde i probablement ho fora a conseqüència dels problemes polítics que el poble de Muro i l’Estat Espanyol arrossegaven des de la revolució de 1869[3].

De com va viure Josefa la seua infància poc o res podem saber, encara que pels vestigis deixats en els documents de la seua adultesa podem esbrinar que va obtindre una educació superior a la mitja. Sabia llegir i escriure amb fluïdesa amb una lletra segura i cuidada com es pot comprovar en les signatures que apareixen en els tres testaments que va atorgar en la seua vida i que ella mateixa redactava[4] portant-los directament al notari per a que ell tant sols li donara validesa.

 També la religió va formar part important de la seua vida. Com era habitual en aquell temps, l’església era pràcticament l’única institució no política, almenys formalment, present en la cultura i la vida de l’Espanya rural del segle XIX, sobretot per al sector femení que es veia constret per les estrictes normes i la moral que aquella li marcava. Tal volta, per aquesta raó Mª Josefa es va convertir en una dona piadosa que va invertir, inclús en vida, molts diners en la reparació de diferents temples. Així doncs, en 1894 encarregà i pagà dels seus diners les 16.000 pessetes que costà el marbre destinat al paviment de la parròquia de Muro, això sí, amb la condició que es col·locara enmig de l’església una làpida que posara textualment “A espensas (sic) del Señor Candido Soriano y Senabre y su esposa la Señora Doña Maria Josefa Soriano y Ramirez”[5]. A pesar que el seu home feia tres anys que havia faltat, Josefa desitjava que el nom del seu marit apareguera en la làpida. També finançà un mant de diari per a la Patrona que va estar en ús fins a 1974. Encara que s’atribueix la seua fabricació en 1902, aquesta data sembla poc probable ja que ella va morir a l’any 1899 i en cap de les seues disposicions testamentaries, tan ben elaborades i que no deixen res a la improvisació, apareix un llegat per a la fabricació d’aquest mant. Aquest error de datació pot ser causa d’una confusió que posteriorment comentarem.

 Per altra banda, si observem amb deteniment la dificultat i complexitat legal, així com la planificació quasi perfecta de les clàusules del seu testament, podem endevinar que Josefa era una persona culta i amb una gran capacitat per als negocis. Inclús s’intueix un cert caràcter fort en impedir mitjançant la clàusula 32 del seu testament la judicialització del seu llegat. És a dir, que si els seus hereus portaven a judici l’herència la perdrien immediatament; no obstant, si sorgia algun problema nomenava un mediador de la seua confiança, l’advocat de Planes Miguel Vitoria Gonzálbez[6], o en cas de mort d’aquest últim, el seu fill Santiago Vitoria Such.

Com era d’esperar en aquell temps, Mª Josefa va contraure núpcies amb un altre ric propietari de Muro i cosí d’ella, Cándido Soriano Senabre, dotze anys més major i del qual no va tindre descendència. Cándido, a diferència del seu sogre, participà activament en la vida política del poble sent un membre destacat del Partit Conservador de Cánovas. Per aquesta raó, en juliol de 1875 fou nomenat jutge municipal, i en gener de 1881 en un article del diari El Serpis d’Alcoi sobre la construcció de la línia VAY, apareix com alcalde tercer i amfitrió de l’expedició que van fer a la nostra població els concessionaris de la construcció de dit ferrocarril. [7] Sembla que la màxima activitat econòmica del marit de Josefa era la producció de vi i per aquesta raó fou triat junt a un veí de Planes com a delegat de la província d’Alacant en el congrés agrícola que en agost de 1882 se celebrà a la ciutat de València sent els dos únics representants de la província. Aquesta elecció ens proporciona una idea de la importància econòmica i social de Cándido. A més, eixe mateix any es presentà a diputat provincial pel seu partit, càrrec que arribà a aconseguir.

 Però el dia 10 d’abril de 1891, amb tant sols 49 anys, Josefa queda viuda al morir el seu marit a l’edat de 61 anys a causa de “reblandimineto de médula espinal”[8] segons consta en la seua partida de defunció. Amb la desaparició de Cándido Soriano, el seu patrimoni es veu incrementat de forma considerable i per aquesta raó una vegada arreglada l’herència rebuda del seu home i amb una salut un poc delicada degut a una forta diabetis, Mª Josefa decideix realitzar el seu primer testament, el qual enregistra en Albaida davant el notari Eduardo Lassala, l’11 de juny de 1892. Anys després el va modificar fins en tres ocasions davant el notari alcoià Enrique Oltra.

Mort de Mª Josefa Soriano i el seu llegat

Efectivament, la salut de la nostra protagonista era prou precària i la seua diabetis va anar empitjorant amb el temps en una època en què els tractaments amb insulina eren simplement impossibles.

Sembla que l’agonia de Mª Josefa va ser llarga i, segons consta en els testimonis recopilats en la documentació consultada, davant la imminència de la seua mort inicià els tràmits per a la realització d’un dels seus projectes més desitjats: la construcció d’un orgue nou per a l’església parroquial de Muro. Aquest projecte, a l’igual que el de la col·locació del paviment en el mateix temple, estaven especificats en el seu testament, clàusules 6 i 5 respectivament, però els dos els intentà fer en vida, ja siga perquè no es fiava dels seus marmessors i hereus o perquè veritablement li feia il·lusió vore aquestes obres acabades abans de morir.

Com ja hem vist la col·locació del paviment es va dur a terme en 1894 mentre que els tràmits per la construcció de l’orgue s’iniciaren poc abans de la seua mort. No sabem amb exactitud la data en què s’establiren els primers contactes amb els responsables de construir l’orgue, però sabem que a la seua mort Mª Josefa nomenà apoderat al seu cosí Rafael Tortosa Soriano que junt al rector de Muro, Francisco Tormo, havien de firmar un contracte amb el constructor d’orgues Alberto Randeynes[9] per un total de 7.000 pessetes.

D’aquest contracte no hem pogut de moment trobar còpia en cap registre notarial, però sabem que es va firmar i en ell apareixien tots els detalls de la construcció, materials, nombre de pedals i tubs etc… També sabem que el 18 de febrer de 1899 en la sagristia de l’església i amb el consentiment del rector s’havien descarregat tots els materials necessaris per a la construcció del nou orgue, el qual i segons dit contracte també havia de reaprofitar les peces servibles de l’antic instrument, mentre que les inservibles passarien a ser propietat del constructor. També aquell dia Alberto Randeyes s’instal·là en Muro disposat a iniciar eixa construcció.

La casualitat va voler que al dia següent de descarregar-se el material i l’arribada de l’artesà organista, és a dir, el 19 de febrer de 1899 a les 21:00 hores Mª Josefa morira als 55 anys en sa casa del carrer sant Blai a conseqüència de la diabetis que patia. La seua desaparició va provocar un fum de problemes entre els marmessors i entre els propis hereus, la qual cosa va generar una allau de documentació que ens ha permès que puguem reconstruir aquesta història.

L’enterro i el testament

Mª Josefa va ser enterrada el dia següent de la seua mort i com disposava el seu testament es va celebrar una missa corpore insepulto, cosa que no era gens habitual fins a l’aprovació del Concili Vaticà II en 1965. Josefa va ser amortallada amb l’hàbit de les Carmelites i al seu enterro van acudir els frares franciscans de la veïna Cocentaina els quals van percebre 250 pessetes en almoines per la seua tasca. També es va obsequiar amb una pesseta a tots els pobres que assistiren al seu enterro, sent l’últim desig de la finada que el seu cos es dipositara en el mateix nínxol que el seu home i que es ficara per segellar-lo una làpida de marbre negre. Aquest nínxol estava situat just al costat de la porta de l’actual panteó dels Ramírez i com ben bé diu el seu testament estava segellat amb una làpida de marbre negre. Així me’l vaig trobar la tardor passada però les circumstàncies van fer que no poguera fotografiar-lo. La vesprada que vaig anar a fer-ho el seu nínxol junt a tots els de la seua filera havien sigut buidats perquè s’havia assolat el sostre del més alt…

Suposem que al poc de morir s’obriria el testament i amb ell tots els problemes que comportaria. Josefa nomena marmessors i responsables de fer complir la seua última voluntat al seu cosí Rafael Tortosa Soriano, el qual curiosament ja havia signat com apoderat seu en el tema de l’orgue; a Rafael Gonzálbez Jover, que seria conegut més endavant com el ti Borla; a Joaquin Soriano Francés; i per últim a Salvador Ramírez Tortosa.

El patrimoni de la finada ascendia entre propietats, bens mobles, crèdits i diners al comptat a 295.670,42 pessetes de l’època i si tenim en compte que el salari mínim en 1900 era de 75 pessetes aquesta quantitat representava una vertadera fortuna que provocaria nombrosos problemes i mal de caps als marmessors i inclús enfrontaments entre ells. Josefa deixava a la seua mort propietats distribuïdes entre els pobles de Benimarfull, Alqueria d’Asnar, Gaianes, Turballos, Planes i Muro. Entre les propietats més destacades ressenyem el Mas del Moro de Planes, la denominada Casa Blanca en Muro, la Venta de Soriano i el Molí Batà. També posseïa vàries cases en el nostre poble: en el carrer sant Joan (núms. 21, 23 i 24); en el carrer sant Roc (núms. 56, 54 i 6); en el carrer Major (núm. 11); en el carrer sant Bartomeu (núm. 11); i en el carrer sant Blai (núms. 1 i 3); així com una casa a l’Alqueria d’Asnar situada en el carrer sant Llorenç (núm. 18). Totes aquestes cases, a excepció de la situada en el carrer sant Blai núm. 3 on ella vivia, i la del carrer Major habitada per la seua minyona Maria Mullor, li proporcionaven altes rentes que li permetien tindre una vida més que còmoda; i això sense sumar les rentes i els beneficis agrícoles.

Per tant, no és d’estranyar que al morir i no tindre descendència directa l’obertura del seu testament provocara conflictes entre els hereus. Però com l’objectiu d’aquest article no és explicar els conflictes i problemes sorgits entre els seus familiars, si no fer un repàs del llegat que Josefa Soriano va deixar al seu poble, deixarem estar aquest tema de banda. No obstant, i per a que ens puguem fer una idea d’eixes disputes, reproduirem a continuació un extracte d’una carta escrita des dels Banys de Benimarfull el dia 8 de Maig de 1900 per l’advocat Miguel Vitoria al seu company Benito Martí en la qual parla de l’actitud del marmessor Camilo Gonzálbez germà de l’esmentat ti Borla[10]. Textualment diu així.

“(…) Camilo está muy risueño e indiferente como si no hubiera de pagar nunca y hay que aplicarle algún Sinapismo[11] para que pague lo suyo y además entregue el valor de los caballos y las onzas de oro que tiene en casa y son como V. sabe de la testadora.

Veo que ya no es cuestión ni se hace acreedor Camilo por sus evasivas a que se le trate ya más tiempo con dulzura y cartitas cariñosas; Él se conoce está acostumbrado a que se le trate o al menos, lo manifiesta claramente, a que se empleen los medios de justicia y de ley y hay que complacerle para que no se ría ya más de Nosotros. (…)”

Com podem comprovar pel to en què s’escriu la carta, la partició de l’herència no va ser fàcil i l’enfrontament entre els hereus i marmessors va ser constant. Aquests paràgrafs són tant sols un exemple de molts que apareixen en les cartes d’aquesta col·lecció documental. Els conflictes es van allargar en el temps i a pesarque era desig de la testadora que el seu llegat s’entregara i s’executara en l’any següent de la seua mort[12] els conflictes van durar fins a 1902 on pareix que per fi es van arreglar tots els assumptes. Per aquesta raó, moltes de les obres que Josefa deixà a Muro es daten en 1902 encara que ella morí tres anys abans.

El llegat de Josefa Soriano a la Comunitat

Com hem anant explicant amb anterioritat Josefa Soriano mor a l’any 1899 sense cap descendència directa el que provoca nombrosos problemes al deixar un gran patrimoni en mans de nebots segons, minyones i cosins. Però també, i com a dona piadosa que era, Josefa deixa una gran quantitat de diners per a realitzar obres a l’església amb alguns punts amb un cert caràcter social com podrem comprovar.

La importància que la finada donava a aquestes obres sembla que era prou important i des de la clàusula 6 a la 19 del seu testament manifesta ben clar i explicat als seus hereus el que vol deixar a la comunitat. Per a poder complir aquest objectiu Josefa reserva del seu patrimoni 82.500 pessetes que repartirà en diferents lots segons el testament. Aquest patrimoni deurà eixir de la venda de les hortes que la testadora tenia en el terme municipal de Muro i de l’Alqueria; així com de la subhasta de les cases que no s’entreguen en herència a ningú, i dels diners en metàl·lic i accions que es troben a la seua mort. Per aquest motiu, el dia 8 de juliol de 1900 apareix un anunci en el diari Heraldo de Alcoy en què se subhastaven algunes cases de Josefa Soriano el dia 12 d’eixe mes en casa de Joaquín Soriano Francés. Una vegada obtingut els diners suficients aquests es repartirien segons la voluntat de la finada distribuint-se de la següent forma:

Per a l’ermita de la Mare de Déu deixa 2.000 pessetes per a la reparació o col·locació del paviment segons vullga el rector; per a la casa beneficència 1.000 pessetes (que seran emprades per les germanes franciscanes en la compra d’alguns terrenys el 23 de maig de 1902[13]). També per a la reparació de desperfectes de l’ermita de sant Antoni llega 750 pessetes que s’empraran segons criteri del rector de Muro; 500 pessetes per l’església de l‘Alqueria; i 750 pessetes per a la Conferència de sant Vicent de Paül que s’havien de distribuir de la següent forma: 250 per a la secció de “Caballeros” i 500 per a la de “Señoras”; i 10.000 pessetes per a la dot de deu xicones que vullguen entrar a formar part d’alguna ordre religiosa en convents de la província de València o Alacant. Per a rebre aquesta dot la testadora dona preferència a les joves de Muro, després a les dels pobles del voltant i per últim a les nascudes en pobles de la província de Valencia i Alacant.

Capítol apart mereixen altres donacions com són les atorgades al temple de Turballos, la de l’orgue de l’església de Muro i la de la casa Beneficència. Així com la creació de dos beneficis eclesiàstics en la nostra vila.

Com hem comentat amb anterioritat, un dia abans de la mort de la nostra protagonista s’havien iniciats les obres per a la construcció d’un orgue per a la parròquia de Muro per al que Josefa Soriano havia disposat 7.000 pessetes que entregaria al reputat constructor parisenc Albert Randeynes. El problema amb aquest tema sorgeix a la mort de Josefa degut a que ella en el seu testament deixa 15.000 pessetes i no 7.000 com estableix el contracte. Davant d’això sorgeix el dubte entre els responsables de l’herència de què fer amb els diners sobrants i per aquesta raó decideixen parar l’obra fins que es posen d’acord tots. Els marmessors demanen diversos informes a advocats i especialistes i no serà fins a desembre de 1899 quan llegit tots els informes i dictàmens es decideix iniciar de nou les obres de l’orgue destinant les 8.000 pessetes sobrants del testament a la realització de misses en sufragi de la morta. No sabem amb exactitud quan i com es va inaugurar el nou orgue parroquial que va substituir al construït en l’any 1700[14]. Aquest últim, el finançat per Josefa Soriano, fou llançat des del cor en l’any 1936 i substituït en 1962 per un altre de molt menys qualitat, però més ajustat a l’economia del moment.

Per altra banda en el capítol 11 del seu testament Josefa, la qual tenia una casa a Turballos, deixa en herència a la parròquia de Setla 500 pessetes per a, segons diu el testament textualment, “(…) Que sus albaceas en unión del cura de Cela de Nuñez dispongan se eleve el campanario de la Iglesia de Turballos (…)”. De la lectura d’aquesta clàusula ens sorgeix almenys un dubte degut a que no sabem si fins a eixa data l’església de Turballos no disposava de campanar col·locant-se les campanes en una espadanya com ocorre en les ermites de la Mare de Déu i sant Antoni de Muro, o pel contrari aquest existia però era més baixet que l’actual. Nosaltres pensem que sí que existia un campanar anterior però d’una factura més xicoteta. Aquesta afirmació és deguda al fet de que si el campanar de Turballos no haguera existit en la clàusula posaria la frase se eleve un campanario i no una que diguera se eleve el campanario. No creiem que la quantitat destinada, encara que elevada, seria suficient per a construir un campanar nou.

Degut a aquest dubte vam realitzar una inspecció in situ del temple de Turballos realitzant-se el que es coneix com estratigrafia murària comprovant que existeixen vàries alteracions en l’estructura original de la torre de l’església, tant en la seua amplària com en l’altura el que ens demostra una o vàries intervencions entre les quals és probable es trobe aquesta de la que parlem.

Però si parlem d’accions que van suposar una millora en la vida dels murers de l’època aquestes són les dos que anem a comentar a continuació que ens serviran per tancar l’article. Evidentment, i com tot en la vida i la mort de Josefa estan vinculades al món eclesiàstic i la religió, sense cap dubte aquests dos donatius van anar més enllà i van aportar millores en l’educació, la cultura i sanitat murera.

En la clàusula 18 i 19 del seu testament Maria Josefa destina 48.000 pessetes a la creació de dos beneficis dins de la parròquia de Muro[15]. Amb aquests diners es devien comprar títols de deute públic i vincular-los a dos nous beneficis un dedicat al Cristo del Consuelo[16] i l’altre a Nuestra Señora de los Desamparados. Aquests beneficis a part de complir amb l’obligació de realitzar les misses en sufragi de la seua fundadora i del seu home, també complirien una funció social si volien cobrar el seu sou. En primer lloc, el titular del benefici dedicat al Santíssim Crist (que no és altre que el seu nebot Francisco Vilaplana Giner com així consta en el testament), tenia l’obligació d’arreplegar en hivern a tots els xiquets de més de 12 anys que no anaren a l’escola amb l’objectiu de donar-los classe de religió, cultura i ensenyar-los a llegir i escriure. Evidentment, l’elecció de l’estació hivernal per a impartir aquestes classes està vinculat a l’alentiment de les activitats agràries durant eixa època. I és que, a excepció de la recollida de l’oliva, són poques les activitats del camp que es desenvolupen durant eixe període de l’any.

I per tant, al ser la vitivinícola la màxima activitat agrària de Muro fins a la segona dècada del segle XX, una vegada finalitzada la verema cap el mes d’octubre molts jóvens romandrien sense feina i tampoc assistirien a l’escola ja que els seus progenitors no s’ho podien permetre. Per aquesta raó, Josefa obliga al seu nebot a impartir classes de forma gratuïta a jóvens majors de 12 anys. Desconeixem si aquestes lliçons serien sols per a xiquets o per a xiquets i xiquetes… El que sí està clar, és que més enllà de la instrucció religiosa, les classes suposarien l’oportunitat de molta gent per eixir de analfabetisme, i per mantindre’s ocupat i lluny d’altres activitats menys honestes durant l’hivern. No hem d’oblidar que en aquell moment el nivell de delinqüència i alcoholisme era molt elevat, i tindre a la joventut ocupada era fonamental per tenir-los allunyats d’eixe i altres perills.

En quant al titular de l’altre benefici, el dedicat a la Mare de Déu dels Desemparats, del qual no designa un propietari, deixa clar que serien preferents per optar al lloc els familiars d’ella, seguits dels fills de Muro i per últim la resta de sacerdots. Les seues obligacions per poder cobrar serien: la de dirigir el cor i tocar l’orgue de la parròquia murera que donava la casualitat que ella mateixa havia costejat, així com assistir com rector a la Casa Beneficència. Aquest benefici va estar en actiu almenys fins a 1933 encara que amb molts alts i baixos. La creació d’aquest benefici demostra l’interès de la testadora per la música. Es dona la paradoxa que en tots el documents eclesiàstics apareix com a creador de dit benefici la figura de Camilo Gonzálbez[17]. Dit benefici es crea en 1905 i probablement es tarda tant en crear a conseqüència dels problemes sorgits en la repartició de l’herència. Per tant, la creadora del benefici d’organista i director de cor fou Maria Josefa Soriano i no el seu marmessor Camilo Jover, que només era un dels màxims beneficiats del testament pel seu matrimoni amb la cosina de Josefa.

Tot i ser importants, aquestes no són les úniques accions que ordena Josefa com última voluntat i que ajuden a canviar el poble. Per distints articles i publicacions sabem que l’any 1887 arriben les germanes Franciscanes a Muro per a fer-se càrrec d’una Casa Beneficència destinada entre altres coses a cuidar als més pobres. Com ja hem vist Josefa era una dona bastant creient i la seua vida girava al voltant de la religió, sent una murera catòlica devota de la Patrona com demostra la confecció d’un mant de diari; la creació d’un benefici davall la seua advocació; o la possessió d’un quadre a l’oli amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats que deixa en herència a la seua neboda Maria Soriano Gonzálbez i que rebrà sols quan es case o complisca la majoria d’edat.

Per aquesta raó no és d’estranyar que la relació de Josefa amb les monges Terciàries Franciscanes fóra molt estreta i són elles, millor dit la Casa Beneficència la que més ben parada surt en l’herència. A les 1.000 pessetes deixades en herència que ja hem comentat anteriorment, hem de sumar altres 15.000 que serviran segons diu textualment el testament “(…) para que de acuerdo con la junta de beneficencia se construya un pabellón que sirva de albergue y refugio a transeúntes pobres o enfermos; con la precisa condición de que el cuidado y dirección de dicho hospicio esté a cargo de las Hermanas de la Caridad y junta de aquella respectivamente (…)”. Això sí, posa com a condició per fer complir aquest apartat que els titulars dels beneficis creats per ella entren a formar part de la junta de beneficència en qualitat de vocals.

Estem, per tant, davant d’una de les inversions més importants de seu testament i tal volta la que més beneficiats va tindre. És veritat que aquesta donació, a l’igual que totes les del seu testament, estan vinculades a l’Església Catòlica, però a les acaballes del segle XIX i inclús fins a ben entrar el segle XX aquesta era l’única institució tolerada i ben vista en el món rural espanyol. Encara que el Muro d’aquell temps comptava amb una florent industria l’economia era bàsicament rural. Tant sols feia uns anys que el tren havia aterrat en la vida dels nostres avantpassats.

Epíleg

La mentalitat de Josefa Soriano és pròpia de l’època i malgrat que els seus llegats a l’Església tenien una fonamentació pròpiament religiosa com la de salvar la seua ànima i la del seu marit, també va pensar en deixar alguna cosa a la seua societat. I és que fàcilment podria haver destinat eixes 82.500 pessetes a la realització de misses, o almoines, i donatius a convents i institucions religiosos com de fet fa en altres apartats del testament que no hem comentat. Però pareix que la intenció de Mª Josefa Soriano Ramírez era que a la seua mort se li recordés en un futur deixant una certa obra social.

A banda de les donacions per millorar les esglésies de les poblacions on tenia casa destaca de forma clara la creació de eixa mena d’escola, que a pesar del seu caràcter religiós serviria per a pal·liar un poc la incultura del moment. La construcció del nou orgue i la dotació d’un benefici per a l’organista i director del cor ens parla d’una dona amant de la música. No obstant en l’inventari dels bens mobles de la casa que habitava apareixen varis llibrets d’òpera i partitures que passaran a formar part de l’herència de la seua neboda Maria Soriano. I ja per últim, si afegim la construcció de tot un pavelló per allotjar als pobres malalts en la casa beneficència de Muro veiem a una dona implicada amb els més desfavorits de la societat.

Per tant, i a pesarque la seua herència va causar molta polèmica entre els familiars, cosa que ella ja deuria d’entreveure al prohibir la seua judilització, i que es va vore ralentitzada per tots eixos problemes, el llegat de Maria Josefa Soriano va suposar un important canvi en la societat murera. Malauradament, aquest havia estat atribuït als seus marmessors, com és el cas de la creació dels dos beneficis; o es van iniciar amb prou retràs provocant la confusió en la data de la mort de Maria Josefa la qual es pensava que havia ocorregut després de 1902. També la guerra civil va esborrar tot vestigi del que tal volta fora el seu projecte més volgut com és la construcció de l’orgue parroquial i que va intentar vore en vida encara que va morir el mateix dia que tenien que iniciar-se les obres.

Maria Josefa Soriano Ramírez va ser una dona del seu temps i va viure sempre a l’ombra del seu marit el qual acaparava els càrrecs polítics i el protagonisme social i periodístic. També i com la majoria de les persones del seu temps es tractava d’una dona piadosa i summament religiosa preocupada pel salvament de la seua ànima, però al mateix temps descobrim una dona culta, amb fort caràcter i preocupada per les classes socials més desfavorides. La vida de Maria Josefa Soriano pot omplir més d’un article però en aquesta ocasió sols hem volgut narrar el seu llegat després de morta, encara que no descartem parlar d’ella en altres ocasions. La seua vida junt a la de la seua cosina Purificación Ruiz Soriano[18], una de les seues màximes hereves, és una vida de discreció i d’injustícia dins d’un món pròpiament d’hòmens, les seues obres han quedat relegades a segon lloc o s’han interpretat com a pròpies dels hòmens del seu voltant. Hui és dia de reparar aquestes injustícies i posar a ella i a moltes altres en el lloc que de moment la història els ha negat.

Pedro Corredor Peinado

Arqueòleg i historiador col·legiat pel CDL de València i Castelló 16314.

Bibliografia:

CORREDOR PEINADO, Pedro (2008). “Muro durante la I república, un pueblo en guerra”. En Festes de Moros i Cristians: 2008: 68-72.

MOMBLANCH Y GONZÁLBEZ, Francisco de P. (1969). La Virgen de los Desamparados. Patrona de Muro del Alcoy. Apuntes Históricos. Muro.

GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia (2007). Un segle de patronatge; La Mare de Déu dels Desemparats, Muro 1907-2007. Muro.

GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia (2016). “El órgano de Muro y sus intérpretes”. En Festes de Moros i Cristians: 2016: 26-30

ORIOLA VELLÓ, Frederic (2016). “Un tast sobre la música religiosa al Muro prebèl·lic”. En Festes de Moros i Cristians: 2009: 52-54

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. (2006). Diccionario esencial de la lengua española. Madrid

Documentació:

AMA. Protocols notarials. Sig 7850 XV.I full 312. Notari Enrique Oltra

APM. Defuncions. Volum IX.

Arxiu particular de l’autor. Documentació sobre l’herència de Maria Josefa Soriano Ramírez.

Premsa històrica

EL CONSTITUCIONAL. Diario liberal de Alicante. Edició del 7 de juliol de 1875.

EL CONSTITUCIONAL. Diario liberal de Alicante. Edició del 4 de setembre de 1879.

EL SERPIS. Periódico de la mañana. Edició del 12 de gener de 1881.

HERALDO DE ALCOY. Diario de Avisos e intereses generales. Edició del 8 de juny de 1900.

---

[1] Els carrers retolats amb nom de dona són: Sor Isabel de Villena i Duquessa d’Almodóvar.

[2] La desaparició d’alguns registres parroquials durant la guerra ens fa impossible, de moment, saber la data exacta del naixement de Josefa Soriano.

[3] L’any anterior, 1873, Muro havia viscut un any difícil amb la proclamació de la Primera República, i la instauració d’un comité revolucionari davall la presidència de Rafael Nieulant, les incursions carlines, i les conseqüències de la Revolució del Petroli d’Alcoi. És possible que en 1874 es buscara una figura de baixa implicació política i així calmar els ànims.

[4] En el segon testament redactat el 12 d’abril de 1893 davant el notari alcoià Enrique Oltra aquest manifesta que és ella mateixa la que li porta per escrit el testament que ha de legalitzar.

[5] AMA. Protocols notarials. Sig 7850 XV.I full 312. Notari Enrique Oltra.

[6] Aquest lletrat inicia els tràmits en els plets entre els hereus de Josefa Soriano, delegant les seues funcions en un altre advocat alcoià, Benito Martí Cabada. Aquest, davall la supervisió del primer, serà l’encarregat de posar pau en uns conflictes que s’allargaran fins a 1902. Els documents que arriben a les meues mans pertanyien a aquest últim advocat.

[7] EL SERPIS, periódico de la mañana. Edició del 12 de gener de 1881.

[8] APM. Defuncions. Volum IX full 4.

[9] Albert Randeynes va ser un afamat constructor d’orgues parisenc. Va establir el seu primer taller a la capital francesa instal·lant-se després en el poble de Russafa en València. Les seues obres, la gran majoria desaparegudes durant la guerra de 1936, eren conegudes per la seua sonoritat i alta qualitat. Va ser el responsable de la construcció d’instruments tant famosos com el de l’església parroquial de sant Joan Batista de Monover encara en funcionament.

[10] Dona la casualitat que Camilo era el marit d’una de les màximes beneficiades del testament, Purificación Ruiz i Soriano. I per la lectura de la documentació també sembla que fou el que més problemes posà a l’hora de la repartició. A ella li correspondrà en herència la casa número 3 del carrer sant Blai on habitava la finada, però no tot el mobiliari ni joies de l’interior que pertanyien a la neboda de la mateixa Maria Soriano Gonzálbez. Aquesta casa passaria a ser ocupada pel matrimoni.

[11] Cataplasma hecha con polvo de Mostaza. Diccionario esencial de la Lengua Española. Real Academia Española.

[12] Clàusula numero 17 del testament de Maria Josefa Soriano. AMA. Protocols notarials. Sig. 7850 XV.I full 312. Notari Enrique Oltra.

[13] GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia (2007). Un segle de patronatge; La Mare de Déu dels Desemparats, Muro 1907-2007. Muro.

Sembla que alguns documents sembren el dubte i fan creure que Josefa Soriano va entregar en vida aquests diners. Com hem comprovat es tracta d’una disposició testamentària que hauria d’haver-se executat en 1900 però els problemes sorgits pel repartiment retarden fins a 1902 les donacions.

[14] GOZÁLBEZ ESTEVE, Elia (2016). “El órgano de Muro y sus intérpretes”. En Festes de Moros i Cristians: 2016: 26-30

[15] Els beneficis eclesiàstics van existir fins a l’aprovació del Concili Vaticà II, i es tractaven de càrrecs eclesiàstics que disposaven d’una renta pròpia la qual s’obtenia d’unes possessions, rendes, o activitats econòmiques vinculades i inalienables al càrrec. El Beneficiari rebia els guanys de les seues possessions a canvi de realitzar unes activitats concretes.

[16] El Cristo del Consuelo era una talla d’un Jesús Crucificat propietat de la família Soriano i que es venerava en la capella on en l’actualitat es situa la Dolorosa. La talla va desaparèixer durant els disturbis de 1936.

[17] ORIOLA VELLÓ, Frederic (2016). “Un tast sobre la música religiosa al Muro prebèl·lic”. En Festes de Moros i Cristians: 2009: 52-54

[18] Purificación Ruiz Soriano hereta quasi totes les propietats de la seua cosina, a excepció del Mas del Moro i la Casa Blanca, ampliant de forma considerable el patrimoni familiar. En canvi, la història reconeix com a gran propietari i hisendat al seu home, Camilo Gonzálbez Jover, però pocs o quasi ningú sap que gran part de la seua fortuna li venia per part de la seua dona.