Testimoni de la Història
Una de les característiques més rellevant de la religiositat de les nostres terres és l’existència d’altars i xicotetes imatges religioses en les façanes exteriors d’edificis. Aquestes imatges comencen a popularitzar-se a partir de l’últim terç del segle XVIII en zones d’Andalusia, València i en els territoris de l’antic Regne de Nàpols. Al territori valencià tant l’aparició de fàbriques ceramistes com les de Manises, Alcora i Castelló com l’auge econòmic que s’experimenta a partir d’aquella època faciliten i ajuden la difusió de taulells ceràmics en les façanes exteriors.
Aquestes representacions no eren estranyes en la cultura mediterrània i ja des de l’antiguitat es constaten petits altars públics situats en els encreuaments dels carrers de les ciutats romanes. Aquests lararis públics construïts d’obra i en representacions pictòriques de les deïtats es trobaven, com en l’actualitat, a càrrec del veïnat. Per aquest fet, poden considerar-se el precedent dels taulells ceràmics actuals. Més endavant, amb l’entrada i consolidació del cristianisme, els altars comencen a representar imatges de creus, Jesús i Mare de Déu, així com dels sants més populars del moment. El problema era que les imatges estaven realitzades de fusta o pintades en llenç i, per tant, el seu manteniment i la possibilitat de que patiren els rigors de les inclemències meteorològiques que els afectaren fent-les malbé eren prou altes. Per aquesta raó, a finals del segle XVIII apareixen les primeres representacions en taulells ceràmics més resistents al pas del temps i per tant més fàcils de mantindre.
La col·locació d’aquestos altars sorgeix des del seu inici de la cultura popular escapant-se en un primer moment del control de les autoritats eclesiàstiques les quals en un principi intenten prohibir-los. D’aquesta forma l’arquebisbat de València prohibeix les instal·lacions d’aquestos panells en 1748, en 1769 i 1789. Aquestes prohibicions venien argumentades per l’absentisme laboral i l’escàndol públic existent durant les festes que els veïns dedicaven i feien en honor de la imatge en qüestió. La mateixa prohibició va recaure en la ciutat de Madrid que la va patir fins els inicis del segle XIX. Tal vegada la prohibició amagava alguna cosa més darrere i les causes anirien més enllà de les anteriorment indicades. La col·locació de la imatge significava per a la comunitat veïnal un punt de cohesió social que tenia la seua màxima expressió en les denominades festes de carrer, on tots els veïns es reunien foren creients o no. Encara que si creiem que l’escàndol públic fora una raó important per intentar prohibir aquesta tradició, també la creació d’un sentiment de comunitat al voltant de les festes de barris o gremis alarmaria fortament les classes dirigents. No obstant, molts avalots i altercats al llarg de la història es van iniciar durant la celebració d’algunes festes.
Però una vegada que els eclesiàstics es van adonar que no podien lluitar contra aquesta pràctica, van intentar controlar-la, inclús participar de les festes, tot i que la seua participació es voria molt limitada i de vegades sols consistiria en la benedicció del mateix[1]. Serien els propis veïns els que s’encarregarien de la manutenció, l’adornament amb flors i ciris així com de la neteja. Per això, els taulells es col·locarien prop de finestres i balcons per a facilitar aquestes tasques. Inclús alguns veïns eren els responsables de dirigir les novenes als sants. Aquestes celebracions consistien en el res del rosari durant nou dies. L’últim dia se celebrava en honor al sant en qüestió i es repartien fullets amb al·leluies a la imatge des de les finestres del voltant del retaule. També se celebraven les denominades Aurores que tenien un acte pròpiament popular i on de vegades es solia abusar de l’alcohol propiciant algun que altre altercat[2].
En Muro fins a la dècada dels seixanta del segle XX també es celebraven de forma anual i periòdica les festes de carrer que tenien com a sants patrons als titulars dels carrers els quals també tenien la seua representació en taulells. Aquestes festes eren tot un esdeveniment al poble i comptaven amb música, orquestra, balls, inclús processó. Evidentment les festes que es celebraven durant el segle XX als carrers de Muro poc tenien que vore amb les de finals del XVIII o el segle XIX, però de segur que eren hereves d’aquestes. En l’actualitat aquestes festes han desaparegut, excepte un període de temps comprés entre finals de la dècada dels noranta i principis del segle XXI en què les festes del barri de sant Antoni van reviscolar. Tot i això, hem de ressenyar les festes del carrer i plaça Palau amb les consegüents danses que continuen arrancant davall del taulell del Santíssim, el que creiem que és un exemple viu de les festes celebrades almenys des del segle XIX.
Els antics retaules ceràmics de Muro
Com en altres poblacions Muro, també va viure el seu auge en col·locacions de taulells a finals del segle XVIII i principis del XIX. Malauradament la gran majoria dels retaules van desaparèixer durant la passada guerra civil on molts van ser destruïts salvant-se sols uns quants degut a que van ser coberts amb calç o pintura. D’aquesta forma es van salvar els taulells de sant Josep en el carrer de sant Blai; els dels Sants metges en el carrer sant Roc (furtat en 1987); l’estació XIV del viacrucis; el retaule de les ànimes del purgatori (desaparegut en la remodelació de l’ermita de sant Antoni); els de sant Blai en el carrer del seu mateix nom; i els que ens ocuparà més endavant del Crist de Zalamea, beat Andrés Hibernón i sant Pasqual Bailón que fins fa poc estava ubicat en el carrer Carme i que en l’actualitat es troba en les dependències municipals.
No obstant la destrucció sofrida durant el període que va de 1936 al 1939 sabem de l’existència d’altres retaules desapareguts que no van ser reposats després com són el de sant Carlampio, sant Roc, Verge d’Agres i sant Pelegrí tots situats en el carrer sant Roc. Per altra banda, també existeixen fotografies antigues on apareixen taulells ja desapareguts com el cas d’una fotografia publicada per Joan Josep Pasqual i Gisbert i Mª José Mengual Fitor en el llibre Imatges del Passat de Muro datada en 1921. En ella es pot vore l’antic castell de festes muntat en l’actual plaça de l’Església on s’entreveuen en dos façanes dos taulells: un de grans dimensions que pot representar un Ecce Homo i un altre més petit que ens és impossible identificar. També hi ha una altra fotografia en el mateix llibre de la casa de Josep Bono datada al voltant de 1915-1920 i en la qual apareix en la seua façana el que sembla un altre retaule[3]. Totes aquestes imatges ens donen una idea de l’importantíssim patrimoni cultural i artístic d’aquestes característiques que el poble de Muro tindria abans del conflicte bèl·lic i que va més enllà de les fonts orals i els records dels veïns.
Una vegada acabada la guerra, els retaules van començar a reposar-se ja siga amb la imatge del sant o Mare de Déu original o per altres, producte de noves devocions o històries familiars viscudes durant els fets del conflicte civil, mentre que molts altres van caure en l’oblit perdent-se per sempre. Es dóna la circumstància que molts van tardar bastant de temps en ser reposats el que provocava que les coples de l’Aurora es cantaren en els llocs on tradicionalment s’hi trobaven les imatges però amb la paradoxa que ho feien davant de les fornícules buides, com passà amb la Divina Aurora fins que en l’any 1991 es va col·locar una nova imatge en la façana elaborada per la ceramista murera Fani Mirò[4]. A la dècada dels huitanta del passat segle, els taulells del nostre poble començaren a ser valorats degut a la publicació en la Revista de Festes de 1987 d’un article on s’exposava l’extens catàleg realitzat per Josep Maria Segura Martí i Emili Cortell Pérez, responsables del Museu Camil Visedo d’Alcoi, i el murer Joaquin Vilaplana Cascant. Ens contava una vegada un dels responsables de catàleg que la seua publicació també va tindre un efecte contrari al desitjat ja que als pocs dies de la presentació pública de la Revista de Festes un dels taulells més valuosos va ser furtat per uns lladres amb nocturnitat del seu lloc desapareixent per sempre[5].
Malgrat la publicació d’aquest treball, la destrucció d’aquest important patrimoni artístic i etnològic va continuar i amb la pretesa modernitat i en ocasions unes males enteses regles estètiques, molts taulells van anant desapareixent. Entre ells podem ressenyar l’antic retaule que coronava l’Ermita de sant Antoni i que va ser substituït per altre en 2001; el sant Salvador que estava situat en el barri del seu mateix nom i que es va perdre durant les obres de remodelació de l’edifici, encara que més tard es va reposar; o el de la Mare de Déu dels Desemparats que es trobava en l’antiga fàbrica de sacs d’arpillera dels Tormo situada en l’ Av. de València (actuals núms. 2 i 4), entre altres, tot i que sortosament encara es conserva en casa d’un particular, segons ens han informat[6].
L’ajuntament de Muro va aprovar l’any 2003 el catàleg de bens i espais protegits declarant els retaules ceràmics com patrimoni etnogràfic, històric i cultural. A aquesta iniciativa legisladora per part de l’ajuntament murer tenim que sumar-li també l’ampliació que en maig de 2011 es va fer de la llei de Patrimoni Valencià aprovada pel consell en l’any 1998 i que declarà com a bens de rellevància local tots els panells ceràmics anteriors a 1940[7].
Amb aquesta nova legislació molts dels edificis més emblemàtics de Muro, així com un total de quatre taulells ceràmics dins del casc antic de la població als qual hem d’afegir dos en Setla i dos en Benàmer van passar a tindre una forta protecció legal per part de l’administració autonòmica.
El panell ceràmic del beat Hibernón, sant Pasqual Bailón i el Crist de Zalamea
Un dels retaules que des de 2011 gaudeix del caràcter de Bé de Rellevància Local era el que estava situat en l’antiga casa núm. 10 del carrer Carme i que després de l’enderroc va ser donat a l’ajuntament pels seus propietaris conservant-se en l’actualitat en les dependències municipals.
Aquest retaule havia passat pràcticament inadvertit per part de la majoria dels murers en part degut al seu estat de conservació, trobant-se seriosament mutilat i perquè estava cobert parcialment per algunes capes de calç que foren netejades. Les dimensions originals del panell eren de 61´2 x 81’6 i estava composat per nou taulells de ceràmica de Manises, dels que en l’actualitat sols es conserven tres sencers i cinc amb mutilacions i destrosses. En quant a l’escena representada en el seu interior ens trobem amb tres figures on la central és un Crist, als seus costats es situen, un a la seua dreta i un altre a la seua esquerra dos figures amb hàbit marró en situació de pregària, és a dir, agenollats i una d’elles amb les mans juntes. La escena haguera sigut pràcticament impossible d’identificar degut a que a les figures els falta el rostre, però per sort el retaule compta amb un epígraf que ens descriu l’escena i que diu el següent: “S. Pasqual Baylon. Christo de Salameda. Beato Ibernon”. Es tracta, doncs, d’una representació poc habitual en les nostres comarques i en la resta de l’Estat Espanyol, perquè és una advocació d’unes zones molt específiques. Cal tenir en compte que la figura dels beats només pot ser venerat en l’àmbit diocesà on es va demanar la beatificació. En el cas d’aquest beat la beatificació es va demanar per l’arquebisbe de València i els bisbes d’Oriola i Cartagena. Per tant, sols pot rebre culte en aquestes tres diòcesis, no obstant la figura del beat Hibernón no és tant coneguda en les nostres terres, com si ho pot ser la denominada beata Inés de Benigànim, i tant sols en la veïna ciutat de Gandia i en la murciana Alcantarilla, d’on és patró, es venera.
Aleshores hem de preguntar-nos el per què apareix en la vila de Muro aquest beat, i per què acompanya al Crist de Zalamea i a sant Pasqual Bailón.
Sortosament en la primavera del passat any 2017, els nous propietaris d’una casa situada al carrer Major van donar a l’ajuntament la documentació trobada dins de l’immoble. Entre la multitud de documentació d’interès històric per a la població es van trobar vàries copies manuscrites i mecanografiades d’un llibre inèdit que l’antic propietari va tindre la intenció de publicar sobre la història de Muro. Sembla que aquest llibre ja estava enllestit per a la seua impressió però el seu autor va morir abans de poder traure’l a la llum.
El manuscrit que en l’actualitat es conserva en l’arxiu municipal està dividit en varis capítols, i encara que en l’actualitat en molts aspectes ja es troba superat, rescata històries inèdites i desconegudes fins a la data. L’autor, José Francés Rubín de Celis, va realitzar una àrdua tasca de documentació i va establir una forta activitat epistolar amb els hereus d’alguns personatges dels quals en parla en el seu frustrat llibre. En un dels seus capítols, José Francés es refereix als habitants de la casa núm. 10 del carrer Carme, on estava situat el retaule. Sembla que aquesta casa havia pertangut a una branca de la seua família, fins a la seua venda a inicis del segle XX. En eixe capítol ens desgrana un poc qui eren els Francés, centrant-se sobretot en Pablo Francés. Aquest murer havia nascut l’any 1680, sent regidor en el primer ajuntament borbònic de la ciutat de Gandia en 1708 i posteriorment alcalde de la mateixa ciutat en 1721. Segons el seu familiar, i autor del llibre, els pares de Pablo Francés van haver de fugir de Muro després d’esclatar la Guerra de Successió degut a la seua ideologia borbònica (el nostre poble era austriacista majoritàriament), establint-se en Gandia on tenien una forta relació amb els Jesuïtes. Una vegada finalitzada la guerra una branca dels fugits retornaren a Muro en l’any 1739, instal·lant-se novament en la seua casa del carrer Carme. Durant tot el relat José Francés aporta documentació dels arxius de Muro i Gandia, així com les actes dels plenaris de la ciutat ducal on Pablo Francés actua com alcalde i regidor.
Per tant, no és d’estranyar que la col·locació d’aquest taulell a la façana de la seua casa vinga donat per la fe que poc a poc van anar adquirint durant la seua estància a Gandia, on la devoció pel beat Hibernón està molt arrelada inclús en l’actualitat. No obstant, sembla que la coneixença de la vida i obra del beatet, com s’anomena a Gandia, per part d’aquesta família era prou alt degut a que el beat apareix envoltat de dos imatges importantíssimes en la seua vida.
Vida i obra del beat Hibernón (Múrcia, 1534-Gandia, 1602)
Andrés Hibernón va nàixer de forma accidental durant un viatge realitzat pels seus pares a la ciutat de Múrcia, encara que ells eren originaris d’Alcantarilla. Andrés provenia d’una família de la baixa noblesa castellana tenint forts vincles amb alguns beneficiats de la catedral de Múrcia. Després d’uns anys de sequera i males collites, la família d’Andrés va caure en la més estricta pobresa, i ell fou enviat a viure amb un familiar a la ciutat de València on passarà a cuidar del ramat. Durant la seua època de pastor va trobar la fe. Quan va retornar a casa, va treballar davall les ordres d’un familiar del sant Ofici de Granada i va decidir ingressar en l’ordre franciscana. Després d’uns anys de vida monàstica en aquella ciutat va passar al convent franciscà de sant Josep de la ciutat d’Elx on va coincidir amb Pasqual Bailon. Prompte el vincle entre els dos frares es farà fort durant la seua estada en el convent il·licità, ja que ambdós eren els encarregats de les almoines, la cuina o la porteria. Durant la seua estància en el convent de sant Josep, tant Andrés com Pasqual van adquirir una forta devoció per una petita talla que estava situada a l’entrada d’aquell convent, una talla d’un Crist de reduïdes dimensions que portava com a nom Crist de Zalamea. Més endavant el futur beat seria traslladat al convent de sant Roc de Gandia on va morir en l’any 1602.
Com podem entreveure d’aquest curt resum de la vida del beatet, segurament els Francés eren una família coneixedora de tota la vida del beat al qual fan acompanyar amb la imatge del Crist de Zalamea i de sant Pasqual Bailon. Malgrat que la figura central és el Crist de Zalamea, nosaltres pensem que, degut a l’estància en Gandia, els propietaris de la casa s’aproparien d’aquesta devoció mitjançant el beat que com ja hem dit compta amb gran devoció en aquella ciutat.
En quant a la datació del retaule sabem amb certesa que és de finals del segle XVIII degut a les seues característiques com els colors, els pigments realitzats en manganés i les figures amb característiques encara un poc barroques. En l’esmentat article publicat en 1987 aquest retaule estava datat entre 1780-1790, tot i que nosaltres pensem que deu ser posterior, ja que el franciscà va ser beatificat pel Papa Pius V el 22 de maig 1791. Possiblement, els taulells foren col·locats aquell any o poc després per a celebrar la beatificació de Andrés, la qual s’esperava des de 1624.
Estat de conservació del retaule
Com hem comentat amb anterioritat, l’aspecte i l‘estat de conservació dels taulells fins el seu rescat eren lamentables. Els retaules ceràmics s’havien convertit i encara en són uns dels pocs testimonis que queden de les agressions al nostre patrimoni sofrides durant la guerra de 1936.
Quant el 18 de juliol triomfa el colp d’estat en algunes zones de l’estat, en la zona que no s’havia alçat en armes s’inicia una destrucció iconoclasta cap a tot allò que tenia que vore amb l’església. Segons afirma la causa nacional elaborada després de la guerra per les autoritats franquistes, en Muro van ser destruïdes les esglésies a finals de juliol de 1936.[8] Sembla que davant aquesta situació alguns propietaris o veïns de les cases on es situaven alguns taulells van decidir emblanquinar-los per a simular que ja havien sigut destruïts. I justament això, és el que en un principi es va fer amb el retaule del beat amb intenció de lliurar-lo de la destrucció… Tanmateix, en algun moment de la contesa va ser descobert i els taulells superiors on es trobaven els rostres de les tres figures van patir forts desperfectes, deixant intactes o quasi els taulells de la part de baix, encara que on estan situats els claus que sustenten els peus de Crist es pot vore clarament la marca d’un cisell o pic. Per tant, podem intuir que els assaltants tenien molt clar els seus objectius que no eren altres que el que s’ha denominat des del món antic “damnatio memoriae”. Aquesta acció ha estat emprada des d’antic i normalment consisteix en esborrar la cara i els atributs divins o de poder propis d’allò que es vol fer desaparèixer. La tècnica de la “damnatio memoriae” va ser empleada pels egipcis, els grecs i romans, així com en quasi tots els períodes de la història. Inclús els primers cristians van destruir i santificar rostres de divinitats clàssiques, i recentment també hem pogut vore com l’autoproclamat Estat Islàmic destruïa estàtues de divinitats assíries.
No sabem ben bé perquè els assaltants van decidir no finalitzar la seua destrucció, ni tampoc perquè els propietaris de la casa van decidir deixar-lo així. El que sí sabem és que aquest retaule és testimoni de dos moments crucials de la nostra història. Si en un principi ve lligat a la Guerra de Successió i a una devoció poc arrelada al nostre poble com és la del beat Hibernón, la seua destrucció durant l’última guerra el converteix en un dels pocs testimonis d’uns fets que van marcar unes èpoques i unes generacions de murers.
Pedro Corredor Peinado
Arqueòleg col·legiat pel Cdl de Castelló i València núm. 16314
Bibliografia:
CORTELL PÉREZ, Emili, SEGURA MARTÍ, Josep Mª, VILAPLANA CASCANT JOAQUIN. (1987). “Catàleg de retaules ceràmics de Muro”. Revista de festes. Muro. Junta de festes.
MENGUAL FITOR, Mª José, PASCUAL GISBERT, Joan Josep. (2003). “Imatges del passat de Muro”. Muro. Ajuntament de Muro.
MOMBLANCH GONZÀLBEZ, Francisco de P. (1969). “La Virgen de los Desamparados: Apuntes históricos”. València.
[1] A la població de Muro és molt recordada la benedicció del retaule de la Mare de Déu que existia en la denominada fàbrica de les Caixetes on van participar tots els treballadors i la benedicció va córrer a càrrec del rector Eduardo Tormo Durà. Aquest retaule va ser col·locat després de la malaurada guerra civil i es va fabricar per substituir a un anterior destruït durant la mateixa. En l’actualitat s’hi troba en l’ajuntament.
[2] En el numero del 9 d’abril de 1949 del diari La Voz de Muro. Rafael Satorre Cano es lamentava dels abusos que es venien observant durant la celebració de l’Aurora del Diumenge de Pasqua en Muro i donava unes pautes a seguir entre les quals s’hi trobaven resar el rosari entre cançó i cançó i prohibir la participació de dones.
[3] MENGUAL FITOR, Mª José, PASCUAL GISBERT, Joan Josep. (2003). “Imatges del passat de Muro” . Muro. Ajuntament de Muro.
[4] Inventari de patrimoni etnogràfic de la Conselleria de Cultura. Fitxa de José Maria Segura. http://www.ceice.gva.es/ca/web/patrimonio-cultural-y-museos/etnologia.
[5] Aquest taulell era el que estava situat en la casa núm. 21 del carrer sant Roc i que representava a sant Cosme i sant Damià. S’estimava que l’antiguitat d’aquest retaule era almenys de finals del segle XVIII.
[6] En l’arxiu fotogràfic de Mª José Mengual Fitor i Joan Josep Pascual Gisbert s’hi troba una reproducció d’aquest retaule que es publicarà al seu moment.
[7] LLEI 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat Valenciana, del Patrimoni Cultural Valencià. [1998/5159] (DOGV núm. 3267 de 18.06.1998).
2011/6066 DECRET 62/2011, de 20 de maig, del Consell, pel qual es regula el procediment de declaració i el règim de protecció dels béns de rellevància local. [2011/6066].
“…L’escassa i difícil adaptació dels catàlegs al que disposa la norma va aconsellar que amb la Llei 5/2007, de 9 de febrer, de la Generalitat, de modificació de la Llei 4/1998, d’11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, es procedira a dotar d’un nou impuls esta figura legal, tant per mitjà de la concreció d’un sistema extraordinari de declaració per part de la Conselleria, com a través del reconeixement, pel ministeri de la llei, de determinades categories d’elements de contrastat interés cultural, com són els nuclis històrics tradicionals, així denominats d’acord amb la legislació urbanística, els pous o caves de neu, o neveres, les ximeneres de tipus industrial de rajola d’abans de 1940, els antics molins de vent, les barraques tradicionals de la comarca de l’Horta de València, les llotges i sales comunals anteriors al segle xix, l’arquitectura religiosa anterior a l’any 1940, incloent-hi els calvaris tradicionals que estiguen concebuts autònomament com a tals, i els plafons ceràmics exteriors anteriors a l’any 1940…”
[8] Segons l’antic cronista de Muro en la seua obra sobre la Mare de Déu dels Desemparats la destrucció va ser el 28 d’Agost fent-la coincidir amb la mateixa data en què es va inaugurar l’església l’any 1837. Nosaltres ens inclinem per la data oficial que apareix en la documentació. MOMBLANCH GONZÀLBEZ, Francisco de P. (1969). “La Virgen de los Desamparados: Apuntes históricos. València.
Històries de l'Antigor. Revivint el Muro passat 